entrada 137 (any 2)

“Klat potriak”, sota aquest crit vam entrar una freda nit de desembre del 1889 a Viena, va ser una acció “suimalhun” una acció de “sang i foc”, els ciutadans havien aconseguit caçar i matar dos germans de nit i en tenien tres més de captius esperant el moment per ajusticiar-los, se’m va “convidar” a capitanejar un escamot destinat a alliberar-los, aquest escamot va esdevenir finalment un exèrcit de càstig per tal que quedés clar que no és massa recomanable matar a éssers com nosaltres. La nit era freda, i la ciutat ni tan sols estava preparada per nosaltres, de fet ni que ho haguessin intentat podrien haver representat el més mínim problema per nosaltres, els crits de “Klat potriak” ressonaven per tots els carrers, la traducció podria ser la de “orgull vampíric”, cada cop que entraven en una casa era el crit seguit per altres crits i silencis, no sé quina història us haureu inventat els humans per justificar la mortaldat d’aquella nit a Viena, però la població pràcticament va quedar eliminada, només es van deixar alguns supervivents per tal que expliquessin el que havia passat, els actes ofereix més respecte que no pas les paraules o explicacions, i més quan dels actes en deriva un terror paralitzant, els humans vàreu trigar anys a tornar intentar ni tan sols atacar a un dels nostres. Els germans captius es trobaven a la casa del poble, va ser al trobar-los que hi vaig caure, tot el que havíem fet havia estat generat per aquells mateixos que havíem anat a alliberar, s’havien deixat agafar i ni tan sols s’havien resistit tot esperant que fóssim nosaltres els que els rescatéssim i castiguéssim a aquells que els havien agafat..., em va semblar un comportament humà, massa humà, de fet insultantment humà, vaig demanar al Stieg que prengués als germans que havien assaltat la casa i ens esperés a la plaça, que jo els alliberaria, vaig entrar a la sala on els tenien presos i l’estupidesa d’aquells que allí hi havia va significar el malbaratament de més de 50 litres de l'apreciat líquid, ni una paraula d’agraïment només queixes i més queixes del que havíem tardat i dels germans que havien estar morts per la nostra ineptitud i tardança. Un cop alliberats, vaig ser clar: “Teniu dues opcions, sortir d’aquí demostrant que encara conserveu quelcom de la vostra naturalesa o quedar-vos-hi per la resta de l’eternitat”, el primer ni tan sols va entendre les meves paraules, caient als meus peus, la resta va fer el millor que van poder, però ja no eren els meus germans, eren massa humans, de tant d’estar envoltats d’ells havien agafat els seus defectes i perdut les nostres virtuts, al final només hi havia un mort de peu i era jo, vaig tornar a la plaça, “Mala sort Stieg, els humans han decidit acabar la feina i no han donat opció als nostres germans...”, l’Stieg no era idiota, tot i que després d’un instant seriós va deixar escapar un somriure “Qualsevol que es deixi matar per un humà no té dret a estar viu”... des de les hores no he tornat a estar convidat a cap més nit de suimalhun.