Ahir (per si encara em quedaven dubtes), vaig tornar a veure com els humans sou precisament el enemics més acarnissats dels propis humans, a vegades m’agrada de passar estones fent un bon cafè i veient com la vida va transcorrent davant els meus ulls, observant com el temps dins la vostra mesura no esdevé més que un breu lapse de temps per nosaltres, una tarda vostra per nosaltres no té més duració o importància que el temps que triga en recórrer una gota rebel, la tassa de cafè.... Així doncs, en espais tant breus de temps un s’alegra de que quelcom doni sentit al temps, doncs bé, estava fent el cafè quan vaig observar un grup de quatre noies i un noi just a la taula del davant, la distància entre les taules hauria de fer les converses privades, tot i que aquella conversa feia estona que havia deixat la privadesa i la discreció, de fet i com sempre en el cas dels humans, la valentia en la seva vessant més estúpida requereix d’una certa compenetració i complicitat entre varis, només cal veure com després de llançar-se a criticar quelcom i perdre la por si els que tenim al voltant tenen la mateixa idea, la resta anirà prenent part en la conversa i cada cop aquesta anirà agafant més to i força, i les sospites o dubtes velats passaran a ser veritats universals i inamovibles... la conversa en qüestió despertava el meu interès, no pel que es deia, sinó pel com es deia, semblava ser que hi havia alguna pobra ovelleta que treballava entre aquell grup d’àrpies, doncs bé, la qüestió era veure quina de les quatre era capaç de dir-la més grossa, el tema va anar derivant entre l’olor corporal de la noia, la forma de vestir, el tallat dels cabells, després pel perfum que gastava, va ser un acte de destripament que ja voldria el Sr. Jack pels seus anals, en un moment donat el noi, es va aixecar tot indignat i acomiadant-se les va deixar, aleshores la conversa va derivar en si la pobra ovelleta li faria un bon favor a aquell, ja que d’altra manera com gosava deixar-les, i precisament ara que s’ho estaven passant tant bé, aleshores l’inconscient humà va començar a funcionar, es van estar uns segons en silenci, avaluant el perill que significava aquell qui havia marxat, i que a més poc o res havia dit, finalment la hiena reina, amb un somriure va comentar que el tenia treballant amb ella, i que tret per fer pipi, per poques coses mes la feia servir.... la conversa va continuar, vaig estar temptat d’aixecar-me i recordar-lis que hi ha gent amb una oïda fina... però vaig decidir acabar-me el cafè i marxar amb un somriure, de fet, el temps acaba per posar tothom al seu lloc, els vampirs som capaços de detectar les debilitats humanes, més que res per no cometre cap error quan ens alimentem, d’aquelles quatre una tenia càncer, una altra era una lesbiana no confessa amb un interès més que no pas amical vers la noia que tenia a la dreta, aquesta tenia problemes a casa i finalment la quarta, la quarta tenia sort d’estar sana i feliçment casada, l’únic problema que tenia era que havia entrat en el menú de la nit....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada