entrada 122 (any 2)

Era una nit freda, sempre m’han agradat les nit amb pluja, la pluja té vida pròpia i en parla tot i que només cal saber i voler escoltar, la pluja és capaç de dir-nos la distància dels objectes, la seva constitució i fins i tot mostrar allò que està ocult... estava en el sostre d’un edifici recordant quelcom que m’havien dit feia temps “No podem triar aquell que ens estimaran, ni tan sols els podem evitar, ens venen com la pluja, en un moment tot s’ennuvola i ens inunda una onada d’amor aliè, ens agradi o no”. Era una nit perfecta, fosca una nit amb la perfecta llum de la foscor, on les formes eren visibles només per aquells que volien veure... va ser aleshores quan ho vaig escoltar, una simple discussió de parella, semblava que l’amor que tan alegrament havia vingut, no havia trigat a desdir-se’n i ara quedaven moltes factures a repartir, sempre m’han fet gràcia les discussions de parella, però aquella anava pujant de to, no vaig poder més que recordar els imperis que havien caigut amb una discussió com aquella, i aleshores una explosió, just dos pisos sota meu la finestra es va esmicolar en mil trossos (és un dir, no us pensareu que els vaig comptar...), a través de la finestra un con de llum va envair la nit, la meva nit, aquella llum va tenir un segons de vibració, i no ho vaig dubtar em vaig deixar caure i vaig agafar el cos abans que toques el terra, fins i tot abans que perdés la cara de sorpresa tonta la vaig retornar a casa seva, la seva parella encara estava amb cara d’estúpid mirant el forat de la finestra “Lliurament especial” li vaig dir mentre li llençava l’àngel sense ales que havia caigut d’aquella finestra, sempre m’ha agradat la cara de sorpresa dels humans quan quelcom que és impossible se’ls hi fa possible davant dels ulls, va ser aleshores quan vaig notar una olor que m’era terriblement familiar, la discussió havia estat forta, el suficient perquè ell li hagués aixecat la ma, l’olor era imperceptible per a molts humans però no per nosaltres, un olor dolç un olor a vida i a mort, qui m’ho hagués dit que aquella nit tindria sopar de dos plats, el mascle va intentar defensar la femella que ell mateix havia intentat matar feia no res, però va ser inútil els coll dels humans no aguanta massa pressió, tenia una sang espessa, una sang del tot prescindible però que va servir per obrir la gana, ella va intentar fugir, tot i que no cap a l’escala sinó cap una habitació, va ser després de la primera mossegada que ho vaig entendre, la seva sang tenia un regust especial, no vaig poder més que dir-li amb un somriure “No pateixis, vindrà darrera teu”, seria un sopar de dos plats i postres, que més es pot demanar en una nit plujosa, com deia... l’amor ens ve sempre quan menys ho esperem i de qui menys ens pensem, i tal com ve marxa, mentre sortia per la porta vaig esperar que haguessin gaudit de la seva vida en parella, ja se sap, les coses van i venen i acostumen a anar molt ràpid si hi ha vampirs pel mig.