entrada 132 (any 2)

Veient els darrers actes un es pregunta.... que és millor tenir uns coneixements encara que no absoluts força amplis i suficients per moure’ns per tot arreu o quedar-nos amb la singularitat del lloc d’on venim conservant el “saber fer” i potenciant-lo fins al paroxisme?, la veritat és que jo sempre havia cregut que el generalisme és molt millor que no pas l’especificitat, i que aquesta mostes vegades no és més que l’instrument dels incapaços per fer valdre les seves curtes capacitats, ara bé, darrerament sembla ser que torneu a potenciar els trets diferencials (que no individuals), i torneu a constituir una societat basada en petits bassals dispersats aquí i allí on en cada un d’ells hi viuen cap grossos semblants per amb un xic de diferències, un lloc ampli i obert com és aquest planeta acaba per esdevenir un lloc parcel•lat i on els trets diferencials de cada lloc no venen pel propi lloc, sinó per allò que el que hi viuen han decidit, he criticat fins la sacietat la necessitat de pertinença que teniu el humans davant la por de ser un mateix, i de com generació rere generació s’intenta homogeneïtzar la població per obtenir una línia plana sense pics, de sempre un pic ha representat un repte i un perill, i ja se sap que darrera l’esforç de pujar-lo hi ha el perill de baixar-lo, i al costat dels pics tenim els avencs (la paraula en si ja és lletja), si els pics representen reptes i perills el avencs acostumen a fer por, de fet sempre voleu estar prop de la llum i allunyar-vos de la foscor, i quan la foscor entra en contacte amb la personalitat la cosa s’embolica, i el divertit és que els humans teniu una por ancestral a tractar amb gent més intel•ligent que vosaltres molt possiblement perquè us fan veure les vostres mancances i limitacions, i per un altre costat odieu el tractar amb aquells que tenen ja certes limitacions originàries, i el que fa gràcia de tot això, és que el que sentiu vosaltres al parlar amb aquests darrers és el que senten els "cims" quan parlen amb vosaltres, i moltes vegades el seu comportament dista força del vostre... així doncs tornem a veure com jutgeu a uns sense aplicar-vos la mateixa regla a vosaltres, òbviament perquè com a un mateix no hi ha res més important, i tot s’ha de mesurar a l’escala de l’home, com era allò... “πάντων χρημάτων μέτρον ἔστὶν ἄνθρωπος, τῶν δὲ μὲν οντῶν ὡς ἔστιν, τῶν δὲ οὐκ ὄντων ὠς οὐκ ἔστιν” carai, no us han regalat cap diccionari grec-català per Sant Jordi??, o preferiríeu el grec d’una altra mena (i no parlo de iogurts)?... bé la traducció seria: “L’home és la mesura de totes les coses...” Tot és relatiu i depèn dels acords que s’estableixen segons les necessitats del moment, (tot i que quan es parla de l'home, és fa genèricament i no indivualment :), ho sento)....El que ja vaig dir ahir, el temps ens permet de veure-ho tot amb certa perspectiva, lluny de la d’una espècia que té un horitzó temporal curt i limitat, i us puc assegurar no hi ha res més natural i divertit que un espai amb muntanyes i avencs, a la fi, una extensió plana, igual i homogènia, porta molts cops a un desert, o també d’Asgard, tot depèn de com es miri, però ho mireu com ho mireu, tota extensió plana i avorrida acaba per estar encerclada de pics i avencs.....