Fa anys vaig esdevenir viatger de fet vaig creure que la immortalitat em podia permetre de viatjar i gaudir dels llocs sense moltes de les limitacions que teniu els humans, en aquella època anava més perdut que el Jack Sparrow sense brúixola, però va ser divertit, em vaig embarcar en moltes aventures i vaig navegar per molts mars i oceans, i fins i tot per diversió vaig emular al Sr. Sparrow, això si, va ser una etapa curta de la meva vida, va ser precisament quan vaig conèixer al Carlos Cuarteroni, algú que va decidir tirar-ho tot per la borda i esdevenir un salvador d’humans, era graciós que estiguéssim asseguts en la mateixa sala, parlant de les nostres coses, ell sabia que bona part dels humans que salvava dels pirates acabaria en mans d’éssers com nosaltres, però com deia sempre “Jo retorno llibertats, el que guardi el destí després ja és cosa de cadascú...”, em queia bé i el vaig ajudar en algunes de les seves negociacions, eren temps on la vida de les persones no tenia massa valor, va ser precisament navegant amb la companyia dels Màrtirs de Tun-King que vàrem divisar un vaixell que feia la ruta comercial entre Europa i la Xina, en aquests casos l’amistat era el que primava i ja ho havíem parlat, ell no miraria cap a la nostra direcció i nosaltres no seríem massa “eficients”, en la nostra feina... el vaixell va intentar fugir però no va poder evitar que l’abordéssim, el carregament no era precisament res de l’altre mon: teles, espècies, begudes, objectes d’orfebreria i poc més, com que ens trobàvem prop de la costa i complint part del pacte, vaig alliberar els esclaus, i vam deixar que marxessin amb els bots salvavides cap a la costa, la tripulació que no havia mort en el combat van recuperar les cadenes dels esclaus i van acabar a la bodega. Va ser aleshores quan vaig escoltar unes rialles, a empentes vaig arribar al centre de la gresca, la meva tripulació havia trobat un veritable tresor, amb el passatge hi havia un grup de quatre dones procedents d’Espanya, segons elles s’havien embarcat per fer de missioneres i convertir infidels, sempre he tingut debilitat per les dones amb un objectiu en la vida, amb un somriure vaig dir que si volien fer de missioneres cap problema, els meus homes tenien forces ganes de fer un bon missioner, amb un somriure vaig veure com se les van emportar i vaig escoltar els crits de queixa que van passar a exclamacions de sorpresa... La tarda va ser llarga, però finalment havíem traspassat tota la càrrega del vaixell espanyol al nostre, i els mariners tenien un somriure que el hi duraria fins el proper abordatge, em vaig acostar a l’escotilla de la bodega, en un racó hi havia el que quedava de les dones i més al fons la resta de la tripulació, que les mirava amb desig,”Bé, senyors i senyores, ho sento però hem de marxar, espero que acabin de gaudir del viatge”, vaig tancar la l’escotilla i mentre tornava cap al meu vaixell vaig escoltar de nou els crits de les dones, de fet la tripulació del vaixell, havia decidit celebrar que no havien acabat morts, somrient vaig deixar caure la cigarreta que estava fumant, amb la mala sort que va prendre un fil de pólvora, just a l’arribar al meu vaixell, vaig escoltar una explosió i el vaixell espanyol va iniciar el darrer viatge, vaig entrar al meu camarot, a part del botí que havia aconseguit, havia enviat quatre ànimes al cel, i unes quantes a l’infern.... quatre ànimes??, amb un somriure vaig veure una figura estirada damunt el meu llit, finalment van ser quatre ànimes al cel, tot i que només tres van sortir del fons del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada