entrada 123 (any 2)

Un altre dia plujós, no he entès mai la dèria de portar flors a una tomba, molt possiblement darrera hi hagi els obscurs interessos de la indústria florera mundial, però amb tot se m’escapa el motiu exacte, deixar a algú que descansa eternament un objecte que té una duració més que limitada denota, que no ens interessa massa que els de dins ens recordin, sempre tenim l’altre explicació de deixar algun objecte bonic per recordar als que han marxat, tot i que per una simple llei estadística dels que han marxat alguns havien de ser lletjos de nassos, tot i això vaig decidir esdevindre una víctima del màrqueting i vaig complir... sempre m’ha semblat estúpid parlar als morts ,la gent hauria d’aprofitar el temps i dir tot allò que calgui abans de la caiguda del teló, però sembla ser que els humans quan teniu l’opció de parlar i que no us diguin res és quan més loquaços sou, no és el cas dels vampirs, he vist tantes morts que finalment no representa més que un estadi natural dins de la humanitat, amb tot, sempre hi ha morts que tenen un significat especial, i en el cas dels vampirs les hem d’anar distribuint per no passar-nos la vida de cementiri en cementiri... En el meu cas, les visites no m’ocupen massa l’agenda, no he conegut masses mortals que mereixin la meva visita en mort, considerant que tampoc l’han merescuda massa en vida, amb tot aquest era un cas especial, un cas humà, massa humà, tant que em podia permetre el luxe de portar flors i parlar a una tomba sense esperar resposta, tot havia anat ràpid, unes estúpides vacances al nord de Grècia, era la tardor del 1813 aquelles terres sempre han estat especials per a mi, sembla ser que un només cal que es quedi parat per veure evolucionar el mon, i notar com el coneixement i el saber ens inunda des de les arrels que formen les nostres cames, un no pot més que somriure i reconèixer que allí la humanitat va deixar ja fa segles bona part de les seves oportunitats, i molt possiblement fins i tot la seva pròpia humanitat... Portava anys anant-hi, els espais temporals fan més dificultosa la sensació que tot canvia menys nosaltres, vaig intentar per darrera vegada esdevindre un com els altres, tot i saber que estava condemnat de bon començament, però a vegades a un li agrada jugar tot i saber que acabarà perdent... i aleshores va passar, anys d’engany es van descobrir i el destí va venir a demanar el que li corresponia, la meva bella Aglae va emmalaltir no vaig necessitar de cap metge per saber que era el final, i aleshores i en el seu darrer instant li vaig oferir el meu darrer regal, la vida eterna (bé, amb algunes clàusules, però vida eterna), encara avui la recordo, tot i a punt de morir amb un somriure “No podem demanar més dels que ens ha estat concedit, i em molesta que el temps que hem passat junts per tu hagi estat poc o insuficient, per mi ha justificat tota la meva vida i me’n vaig contenta de saber que he estat tot el feliç que hagués pogut estar....”, van ser les seves darreres paraules, una estúpida humana rebutjant la possibilitat de la vida eterna... en altres circumstàncies hagués rigut de la situació i de l’imbècil que havia ofert aquest tresor a algú tan incapaç d’entendre el significat del mateix... vaig forçar el somriure mentre marxava, això demostrava que fins i tot els vampirs podem ser imbècils, imbècils o bojos, bojos o temorosos de quedar-nos sols.... tot passa i res queda, així de senzill, avui estan i demà seran un record i passat demà fantasmes que només ens vindran a veure de tant en tant....