entrada 135 (any 2)

Fa unes nits estava prenent una copa en un dels molts bars de “moda”, no hi era per gust i estava complint una promesa, feia poques nits que m’havien comunicat que el bon del Slet havia mort, de fet qui caça ha de tenir clar que qualsevol dia pot esdevenir una víctima, i l’Slet ho tenia clar, ell sempre deia que no hi hauria pescadors sinó hi haguessin peixos que mosseguessin els esquers, així doncs de qui era la culpa?, del pescador o dels peixos?. M’havia fet prometre que si mai marxava abans que jo, jo sortiria i em donaria una oportunitat de gaudir de la nit en el seu nom, de fet suposo que aquesta era la darrera broma que l’Slet em gastava, només al traspassar la porta tots els riures i les demostracions d’alegria que es podien veure van agafar la seva veritable dimensió, em va costar una mica pair tot el que allí es sentia, i vaig buscar un racó on fos més suportable l’esllavissada de sentiments que corrien per l’atmosfera, darrera dels riures i dels comportaments de la gent hi havia tragèdies, cada somriure portava parell una tragèdia, cada intent d’oblidar dels d’allí dins, em portava a mi el que es volia oblidar, a vegades envejo la capacitat que teniu els humans per negar l’evident i centrar-vos només en la part interessant de la vida... vaig considerar que ja havia pagat un tribut prou alt a l’Slet i vaig sortir del local, just al traspassar la porta vaig notar uns ulls que em miraven, vaig sortir del local i vaig començar a caminar per carrers cada cop mes obscurs i quan la foscor era pràcticament absoluta vaig parar-me, no vaig tardar a escoltar un “pom-pom”, que s’anava accelerant i fent més fort, el vaig notar passant pel meu costat i parar-se uns metres davant meu “hem buscaves?” vaig preguntar, vaig sentir la por de l’altre i com el pom-pom s’accelerava fins al màxim “suposo que la pregunta sobra si has vingut fins aquí, possiblement la pregunta seria... què busques?”, una lleu veu va respondre “la foscor”, estúpids humans, però no seré jo qui us tregui les il•lusions “ha estat el teu dia de sort, aquí davant la tens, no tens més que caminar uns metres més”, “però no es veu res” va respondre, “i que esperaves, la foscor no és més l’absència de tot, i si res hi ha, no hi ha res a tenir-li por”, “noto com si hi hagués quelcom monstruós observant-me” va dir, “bé, si va per mi no t’ho tindré en consideració, però recorda que la foscor no és més que el veritable mirall del que som” vaig continuar avançant recordant el que un dia m’havien dit, qui camina per la foscor i actua justament sense respectar cap regla, esdevé el màxim exponent de la justícia, ja que els seus actes no obeeixen cap regla o norma, sinó que parteixen de la veritable naturalesa de l’individu... com tot el que és bo, al final la foscor va acabar-se com havia vingut, passats uns minuts darrera meu va aparèixer la figura que m’havia seguit, “ho he aconseguit!” va dir “vols dir?” vaig respondre amb un somriure mentre senyalava cap a la foscor, i ara fins i tot ell ho va veure hi havia una figura que caminava en ziga-zaga sense trobar cap sortida... “el teu desig de sortir és el que ha aconseguit sortir, però la persona encara està dins la foscor, i fins que no perdi la por a aquesta no podrà veure la sortida, la foscor no és dolenta només que té uns mitjans peculiars de voler demostrar-ho....”