La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 13 d’abril del 2009

entrada 121 (any 2)

A vegades les nit ens juguen males passades, n’hi ha a qui els hi plou al ben mig del desert i n’hi ha a qui la casualitat els hi porta males bromes... Ahir per la nit no va ser una nit diferent a moltes altres, de fet diria que força pitjor, estava prenent l’aperitiu abans del sopar tot i que veient els plats que oferien no vaig poder més que preguntar-me sinó valia la pena fer un xic d’abstinència aquella nit, i va ser aleshores quan la memòria i la casualitat van decidir fotre un polvo lèsbic i acordar-se'n de mi, no sé si va ser primer la cançó o la noia que va entrar però tot es va accelerar.

“La llama se apagó, no sé
Matamos la ilusión, tal vez
¿Y dónde quedo yo?
En este mundo sin color
sin historias que contarte
sin saber cómo explicarte.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería”

Sense voler vaig anar mentalment a Roma, estiu del 1692 la ciutat eterna, i que millor que una ciutat amb aquest sobrenom per a un vampir, va ser en l’acte de “purificació” d’un dels darrers Keifvhorks o “caps de casa”, aquest acte consisteix en canviar tota la sang per sang vampira, cercant el perdre la poca humanitat que ens pugui quedar, un acte dolorós i no exempt de perills, i allí la vaig conèixer, va ser graciós que mentre el seu pare deixava anar el poc d’humà que li quedava nosaltres ens rebolcàvem com dos humans, va ser intens fins i tot per a un vampir, van ser 50 anys fins que ho van descobrir i ens van separar, i ella va trigar 50 anys més en descobrir que havia estat jo qui havia promogut el rumor, encara avui no sé ben bé el motiu però no hi ha nit en que no em maleeixi per haver-ho fet, tot i saber que va ser el millor, jo no era per ella i ella tampoc per mi, he perdut tants cops als éssers estimats que un conclou que la millor medicina és no caure malalt...

“No importa cómo fue, ni quien
queríamos beber, sin ser.
Y dónde quedo yo
En este mundo sin pudor
Ignorando las señales
Que me llevan a encontrarte.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería”

Bangladesh 1846, mentre Proudhon redactava els seus pensaments filosòfics, jo estava en el bressol d’una de les cultures més riques que els humans hagueu pogut crear, i va ser allí que m’ho van dir, la comunicació va ser dura, al entrar a la meva habitació em vaig trobar a aquell a qui havia vist perdre la humanitat, i per haver-la perdut un diria que era força humà mentre em parlava, la seva filla la meva Caterina, ens havia deixat, havia pactat amb un ent que ni tant sols era necessari anomenar, cansada de la seva vida eterna i de no poder obtenir el que més desitjava va fer un terrible pacte, a canvi del seu cos etern la seva ànima vagaria al llarg dels temps reencarnant-se amb un únic objectiu.... estava a punt de fer la pregunta més idiota de la meva existència, quan aixecant-se em va dir “Tu ets el seu objectiu, ha deixat de ser com nosaltres per tenir l’oportunitat de veure’t, i només aquest desig és el que m’impedeix matar-te”...

“Que todavía espera verte sonreír
Que todavía espera verse junto a ti.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería
Que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería.”

Europa 1920, va ser l’any.... vaig arribar fins les portes on estava aquell qui havia acceptat el canvi i vaig intentar fer-li pagar el que havia fet, però el resultat és clar encara hi ha nits con la d’ahir, quan un recorda el passat i el present no li porta més que un.. “Perdona ens coneixem?, hem coincidit en algun lloc?”, al final agafaré complex de George Clooney amb la Nespresso...