entrada 113 (any 2)

Aquest cap de setmana ha estat un xic interessant, ahir tot sopant (i no precisament el que més hagués desitjat), estava amb un grup d’humans i el sopar va acabar derivant cap a converses sense massa sentit, però el que em va fer gràcia va ser un dels darrers temes tractats, una de les presents va dir que no volia tenir fills ja que no estava disposada a educar un nen i que per la influència de “quatre amigots” (paraules textuals), acabés sent un perdut o perduda (i crec que amb més por que acabés com a perduda més que no pas com a perdut), bé crec que en molts casos el que es fa és posar les vostres pors en els vostres fills, i la gràcia és que ignoreu que els vostres fills no són vosaltres, i que per molt que desitgeu acabaran per caminar el seu camí.... arribats en aquest punt vaig donar una possible solució, porto arrossegant-me per aquest mon el suficient com per saber, que l’únic que cal controlar en aquest mon per sobreviure són dos principis, adaptació i manipulació, tot nen o nena que aprengui aquests principis té assegurada la seva pervivència en aquest mon i és més, un bonic futur. Òbviament vaig rebre una sèrie de crítiques per proposar al model de Dexter com a nen de l’any, però del que es tractava no era de dir com havia de ser el nen perfecte des del punt de vista de la mama imperfecta, sinó com havia de ser el nen que fos capaç de capejar amb aquest mon, i queda clar que ambdós conceptes no tenen perquè ser el mateix. Un altre del moments d’onanisme verbal va ser quan cap dels presents va ser capaç d’explicar el concepte de normalitat, així doncs es difícil de desitjar un nen normal, quan un és incapaç d’explicar que és la normalitat... la conversa va ser interessant, possiblement i com sempre que parlo amb els humans interessant fins el punt on els sentiments van deixar enrere la raó i aleshores només queden motius o arguments sentimentals, que es fonen com el sucre en un cafè calent davant la raó, i per cert no deixa de ser estrany que per justificar que el nen ha de raonar amb els altres i no pas actuar violentment, s’acabin per utilitzar arguments poc racionals, del tot graciós que per defensar una postura s’acabi vehementment aplicant els principis que es volen negar... ahhh, ja ho diuen, si es vol conèixer la veritable naturalesa de les persones no cal més que despullar-les (en el sentit figurat... no voldria molestar a ningú J ), de les bases racionals dels seus arguments, i aleshores apareix la veritable naturalesa de les persones, aquella que resta amagada i oculta i no per això inexistent. Com us he dit, va ser un sopar interessant, possiblement el pitjor del sopar va ser no poder-lo acabar amb un cafè amb gel en condicions, però és clar, la perfecció no pertany a aquest mon i si hi pertanyés no la reconeixeríem, en un mon imperfecte la perfecció no esdevindria més que una aberració total, i molts diríeu que és imperfecta...