entrada 1060 (any 8)

El vaig contemplar, era el més proper del que es pot dir un “amic” i ara el veia allí, bé, el que hi havia era el seu cap, i un grup de marrecs fent-li ganyotes, punxant-lo amb un bastó o directament escopint-li, de tan en tan passava un adult per darrera qui amb un crit els feia espantar i marxar corrents, vaig contemplar de nou el rostre, era un monstre, però qui no ho és... ell tenia el problema de que la monstruositat seva era aparent, no amagada, oculta i canviant com la dels humans, molt possiblement ell no havia matat ni la meitat d’humans que animals mata qualsevol humà abans d’arribar a la seva edat adulta, pocs monstre gaudeixen matant, i entre aquests els pitjors són els humans. Vzaig dirigir-me a la taverna, un cop a dins no em va ser difícil identificar la taula on tres tipus estaven rodejats de gent del poble, bosses amb monedes sobre la taula i beguda, així com alguna que altra dona lleugera de roba, vaig somriure, vi, diners i vici, que més cal per definir la humanitat?, em vaig acostar i un dels tipus va aixecar el cap deixant anar un gruny “Heu estat vosaltres els del monstre?” un dels presenta va somriure, “Ja ho hem explicat forces vegades, i ja cansa però...”, una nova bossa de monedes va caure a la taula i el tipus va obrir els ulls com a plats “Vec, que està interessat en la història... veníem de pas quan hem escoltat els crits d’una pobra noia, al acostar-nos l’hem vist com l’estava forçant, i tot i el perill que representava l’hem atacat, i només amb l’ajut de Déu l’hem pogut enviar a l’infern d’on no hagués tingut de sortir mai...”, vaig somriure “És una pedra de Petra?” “Vec que té bona vista... no tindrà cap bossa més per seguir amb la història...”, havia pagat per aquella i mil històries més, la cobdícia defineix els humans... els altres dos van aixecar la mirada olorant la sang i la possibilitat de guanyar encara més diners “Segur que és una pedra de Petra?” el tipus em va mirar sorprès “Tenia entès que aquest tipus de pedra s’il·luminaven i escalfaven davant els monstres...” el tipus em va mirar nerviosament “I tu ets?” “Un amic...” “Doncs no et coneixem” “No he dit pas que sigui un amic vostre”, vaig somriure alliberant-me de la disfressa sent jo mateix “Nosaltres som tre...” estúpid humà, com gosava insultar-me amb aquest advertiment... tres putus humans, mentiders i covards... vaig agafar la cadira girant sobre mi mateix la vai llençar al de la meva dreta la cadira va explotar en el seu cap deixant un bonic quadre en la paret, aprofitant la inèrcia llençar la taula contra el de la meva esquerra qui sorprès va caure a terra, la taula va quedar sobre ell, vaig saltar sobre ella esclafant-lo, aprofitant l’impuls vaig caure sobre el tercer, no va dir res va veure la seva nou d’Adan en les meves mans i va notar com s’ofegava amb la seva pròpia sang “Ara em tocaria alimentar-me, però em feu fàstic, tu i tota la resta...” vaig aixecar la mà aleshores la resta de la gent ho va veure, no havien o senzillament no havien pogut veure res del que havia passat, les portes es van obrir i van entrar germans meus, sang, tanta com en vulguin i amb un mínim esforç... sempre hi ha gent disposava a un buffet lliure i sense pagar. Vaig sortir al carrer i la vaig veure una nena amb signes d’haver estat plorant, prop del cap del monstre, un dels meus germans s’hi va llençar, la seva mare s’hi va interposar i aleshores ho vaig veure clar; vaig parar al meu germà, una mirada i tot i el cabreig d’haver-li tret dues víctimes va girar cua, la mare feia d’escut, la vaig apartar, i allí la tenia al costat del que quedava del meu amic, ella una nena en estat quasi de shock al costat d’un monstre o potser no... vaig posar la mà en el seu caparró i tot va quedar clar, ella era amiga del monstre, el monstre la va intentar defensar quan aquells tres l’havien intentat violar, però el van matar perquè ell no la va voler espantar demostrant tot el seu poder, un cop mort la van violar, i li van dir que si volia viure havia de dir que havia estat el monstre qui ho havia fet... “Em matarà?, m’ho mereixo pel que he fet i he dit...” em va dir entre singlots, allò em va fer treure un somriure “No, no et mataré, hauràs d’aprendre a viure amb el que vares fer.... i recorda que sempre es pot decidir... ara hauríeu de marxar tu i la teva mare” em vaig acostar a la mare agafant-li la mà i dibuixant un signe en el seu palmell “Ningú us farà mal aquesta nit, però no hauríeu de temptar a la sort...” “I la resta?” vaig somriure... “Ja no hi ha resta...”