entrada 1053 (any 8)

“Déu està amb nosaltres!”, vaig somriure, sempre m’han fet gràcia aquestes declaracions altisonants i fora de lloc, i més encara en boca d’algú com qui tenia davant, els dos acompanyants meus van somriure, tret d’ells ningú dels presents ho va veure, només van observar com a la persona que estava a l’esquerra de qui em parlava se li congelava el somriure i com un glop de sang sortia del seu cap per tacar la paret mentre el cap queia rodolant als peus dels meu interlocutor, “No, tu creus que el teu fotut Déu està amb tu, jo en canvi sé que tinc l’infern amb mi” el tipus ha intentat recobrar el posat tot just per veure com queien els tres que ens estaven vigilant rere nostre escampant un toll de sang als seus peus... “Crec que no tens massa clar on ets i amb qui estàs tractant possiblement això...” vaig dir assenyalant un dispositiu mòbil que va començar a sonar “Et podrà resoldre els dubtes”, el tipus l’ha agafat amb la mà tremolosa despenjant-lo, sense tenir masses nocions de l’idioma em va ser força fàcil i senzill per l’olor que desprenia, olor a por el que li estaven dient, el tipus em va allargar l’aparell, qui hi havia a l’altre costat es va excusar i va demanar les condicions, els hi vaig explicar, no hi havia possible negociació, i va fer el més assenyat acceptar-les “I ell?” vaig preguntar, la resposta va ser senzilla... vaig somriure mentre li allargava l’aparell i el tipus l’agafava només va escoltar com s’acomiadaven, va notar una sensació d’opressió i després una força que s’obria camí va obrir els ulls al veure com es dibuixava una línia vermella a la roba, com el ventre se li inflava i com s’obria deixant caure tot el que hi havia dins, els tipus va intentar en estat de xoc d’agafar els intestins, intentant evitar que sortissin, vaig contemplar la mirada dels qui venien en mi divertida... no hi ha res més patètic que un humà, suposo que em diran... m’hi vaig acostar agafant un dels budells i passant-li pel coll aixecant-lo i penjant-lo, l’únic problema es que rebenti i t’esquitxi la merda, ja són alguns segles i la cosa ha anat rodada, l’hem deixat penjant debatent-se entre trencar el budell i caure o morir ofegat... un dels que venien amb mi m’ha preguntat “No li deuria caure massa bé si t’ha demanat això...” “M’ha dit que era el seu fill gran, i que si el volia matar sobretot que no el fes patir...”, “Definitivament ets tot un romàntic”, el somriure ha estat generalitzat “I ara?” ha pregunta el tercer, “Ara ens toca cobrar pel servei, i després la segona part de la promesa, cau la nit i han promès tota la sang que puguem... demà ja no hi serem però avui els carrer baixaran vermells, i encara que passin els segles se’n recordaran d’aquesta nit”, doncs res que ja em torneu a tenir aquí llegint com les forces especials de no sé quin coi de país han mort un dels dolents, i no he pogut evitar un somriure, de lo eficients i bones que són aquests forces “especials”; i quasi em corro de gust al pensar en l’eufemisme que doneu a certs mots i com canviaria l’opinió de la gent si entenguessin el que volen dir realment els mots... però això ja no us preocupa, podeu dormir més tranquils i la vostra conciència ja no demana més així de fàcil es tenir-la sota control, doncs res, només em queda que desitjar-vos una bona nit i que tingueu uns feliços somnis tot i que vinguin provocats per monstres com nosaltres