entrada 1056-2 (any 8)

M’agrada la gent que defensa les seves idees, i els fanàtics són dels que m’agraden més, veure a algú com defensa quelcom amb la vehemència que no acceptaria dels altres té el seu punt d’histriònic humor tant humà, i el que encara té menys preu és veure la cara que li queda al tipus quan li desballestes cada un dels seus arguments i és queda sense res, perquè tenir una idea és molt importat i pot donar sentit a una vida, però aleshores has d’acceptar que quan aquesta idea falli et quedaràs sense res... darrerament amb el tema de les properes eleccions estic veient com cada cop més forces persones que segueixo van exposant les seves intencions, fent encara un pas més en un intent de defensar-les, per continuar criticant les dels contraris i acabant per intentar imposar les seves com a veritables absolutes, amb un comentari a tall de: “El meus no serà perfectes però són els millor, i com que són els millors...”, tot té el seu punt, el seu punt naïf... de pasteleig multicolor, de baralla de pati d’escola, de veure qui la té més gran o pixa més lluny, i mentrestant la vida passa, com diria aquell: “La vida és allò que passa mentre tu la perds escrivint un blog, i ja no et dic si la perds llegint-los, aleshores és tot un suïcidi existencial”. No fa massa vaig quedar amb una noia qui es va passar la meitat del temps tirant-me a la cara el temps que havia passat des de la nostra darrera cita, i que si tenia res en contra d’ella li podia dir, que ho podia acceptar tot, vaig somriure, de fet m’encanten aquests posats de víctima amb ovaris o collons, em va tocar explicar que si no em caigués bé senzillament no hagués quedat amb ella de nou, i que el temps que passa entre cita i cita es directament proporcional al desinterès que ens desperta la persona, la vaig disculpar perquè el problema no era d’ella, era meu per pensar que ella podria ser un xic més, estar un esglaó per sobre del que estava, que al final la culpa és de qui posa les expectatives no de qui no les assoleix. La tipa es va molestar i va marxar cabrejada (sort que ho podia entendre i acceptar-ho  tot), no em direu que no té el seu punt aquest posat de “no soc res de l’altre món, però tracta’m com si ho fos”, aquest intent de fer-se valdre per senzillament ser i no pas per guanyar-s’ho. Un cop a casa la tipa em va enviar un missatge tot dient que segurament no havia estat la millor conversa, i donant-me l’opció per una nova cita (no sé si era l’opció o una nova oportunitat, tot i no saber ben bé per a que), li vaig contestar que no patís que no era la meva intenció fer-li passar cap mal tràngol i que millor deixar passar un temps, òbviament la tipa va insistir i al final la sinceritat em va poder, quan li vaig preguntar si s’ho havia passat bé amb mi, la seva resposta no em calia, doncs clar que s’ho havia passat bé, com a vampir soc una companyia de collons, i heus ací que li vaig dir aleshores quin era el seu problema: que s’ho passava bé amb mi quan jo no m’ho passava amb ella, quan estava uns mil·límetres per sota al bé que m’ho puc passar quan estigui sol, i que quedar, com altres coses, sempre és qüestió de dos, i que quan només ho és d’un no és quedar, és una imposició     I per cert, algú sap que se n’ha fet de l’odiosfera???