entrada 1056 (any 8)

No fa massa parlava amb una dómina... “Dom” pels coneguts qui em deia “No hi ha cap problema amb el tema de les cinquanta ombres, el problema està a l’intentar explicar quelcom complex a ments senzilles”, i de fet tenia força raó, al final tot es tracta de la capacitat que tingui algú per assimilar i entendre el que se li diu... Vivim en un món d’humans, fet i pensat per a ells, i ens hi hem d’adaptar, és el primer que aprèn qualsevol vampir, la primera norma és oblidar, tot el que vas ser o et vas creure ser, senzillament ja no ho ets, passes a ser tantes persones en tant de temps que acabes per no saber qui ets en realitat, i la segona norma no escrita però que també aprens és que senzillament estàs sol, no pots esperar reunions anuals ni tan sols centenàries de vampirs amb la seva gresca pertinent, com a molt alguna companyia esporàdica per a determinades tasques que requereixen de certa col·laboració, la resta del temps sol, i la combinació de solitud i de crisis existencial no són massa bones, de fet crec que són la regla no escrita per mantenir-nos controlats en nombre, una senzilla tècnica per evitar que siguem masses, amb el segles un aprèn que al final no es tracta de qui ets, acostuma a ser important saber que ets, i jo soc un monstre una aberració de la naturalesa, algú creat per controlar el desgavell que els humans organitzeu dia si, dia també, no soc més que una eina en certa mesura condemnat a passar la resta de la meva existència entre vosaltres... fa temps algú em va dir que els humans heu aprés a tenir una “mirada intel·ligent”, heu aprés a veure el que us interessa i a obviar allò que no us interessa, aquest fet que portaria inexorablement a qualsevol altre espècia a la seva extinció us funciona a vosaltres pel fet que extermineu qualsevol amenaça abans no sigui real, amb una de les màximes que sempre em treuen un somriure “Tot allò que pot ser una amenaça si no és, no és amenaça”. No fa massa algú em va fer arribar una carta d’un conegut, un com jo, algú però que havia decidit posar fi a la seva existència, algú cansat d’estar rodejat de persones com vosaltres, algú que encara no havia descobert que mirar el món amb ulls humans no et torna en humà et torna en gilipolles, i que les regles les teniu sempre que us vagin bé, i quan no... doncs ja es canviaran o senzillament no es compliran, sou la racionalitat feta irracional, la perfecció de la imperfecció, un cas de massa informació amb massa poc processador... no em va saber greu, sempre he cregut que qui no pugui estar en un lloc té tot el dret d’apagar el llum quan desitgi, aquesta existència no hauria de ser una obligació per ningú ni una excusa per la infelicitat, perquè aquesta, com les putes no ve per l’entorn ve per un mateix. Vaig guardar la carta juntament amb la d’altres que han anat marxant, els quals com fantasmes van apareixent cada cop que les miro, perquè en el fons són una de les poques coses que em recorden el que era i el que soc, un senzill testimoni del pas del temps i de la mort