entrada 1058 (any 8)

Ella va somriure mentre observava el local “Pensava que ja no en quedaven de locals com aquest”, “Com aquest?” vaig preguntar amb un somriure, de fons el jazz ens anava envoltant “Vull dir tranquils on es pot parlar... de tranqui saps?” vaig somriure, la gent hauria d’aprendre que utilitzar mots juvenils no et fa més jove, et fa directament més gilipolles. Vaig remenar els glaçons pel got veient els matisos que anava prenent el bourbon “T’avorreixo?” em va preguntar, vaig somriure de nou “No, no, només estic esperant que acabem la conversa amb les convencions socials pertinents per tal que puguem ser més sincers i comenci la part interessant”, ella va somriure “Se’m fa estrany parlar amb desconeguts...” “Doncs són els millors, si escolten és perquè volen, i acostumen a desaparèixer amb la sortida del sol” “O perquè et volen portar al llit!” “Amb tot cas, el que he dit, ho fan perquè volen, i a vegades una estona al llit és un canvi just després d’unes hores de conversa exorcitzant...” ella va apurar el got, i jo vaig demanar dues copes més “És bo... m’has dit que era?” “És una beguda peculiar, un Bourbon d’una petita destil·leria de Tenesse, allí en diuen el beuratge d’Alícia... i se’n recomana un consum resposable”, ella em va mirar sorpresa “Un consum responsable està situat entre una i dos ampolles...” va tornar a somriure empenyent-me, va ser el primer contacte sincer i el vaig assaborir, en vindran més, però aquell era el primer, el més significatiu la resta estaran condicionats, ella va assaborir la copa i va explotar “Era feliç saps?, molt feliç, ho tenia tot, una parella una família i una feina, i un dia ve algú i et diu que s’ha acabat, i aleshores com si caigués un teló veus que tot el que consideraves real no ho era, que la realitat estava allí amagada, esperant que refiessis, que et creguessis invencible per presentar-se i engegar-ho tot a dida. I saps el que més em va aterrar de tot plegat, que vaig descobrir que la persona qui tenia al costat no era aquell qui jo creia...” vaig somriure “Benvinguda al món real estima Alícia, us fan creure que la felicitat és possible, però sento dir que no, la felicitat no existeix, tot i que és la droga més econòmica, un placebo gratuït per tal que la gent senzillament valori el que creu tenir” “Jo ho tenia!” “I ho vas perdre... i ara, no et quedar res, el que vol dir que el concepte de “tenir” té un fotut matís relativista”, “Així, no existeix la felicitat, i tu?, no ho has estat mai?”, vaig somriure “La felicitat és un luxe que he aprés que no hem puc permetre” vaig contestar bevent més del compte del got, ella em va mirar i els seus ulls van començar a fer espurnes, els anys podien haver passat però el temps havia estat clement amb ella “Així al final es tracta d’això, d’estar aquí sense somnis, sense poder esperar res...”, “No del tot, es tracta d’estar aquí, i si que toca esperar, toca esperar que la mort ens arribi, i ens faci veure l’estúpids que hem estat esperant coses que mai han vingut”, ella va somriure “Em pregunto si haurem de parlar molt més abans no et pagui el suficient amb la conversa per tal que em portis al llit”, em vaig acabar la copa, allò havia acabat allí i en aquell moment, em vaig aixecar excusant-me, no se’n va adonar fins estona després que havia marxat.... “Alícia no haguessis tingut de créixer mai” vaig pensar mentre sortia a la nit, una nit més sense sopar, però per menjar segons que el millor és el dejuni...