Entrada 1039 (any 8)

Vaig llegir fa temps algú qui deia que un lleó es veu en tota la seva plenitud quan cerca menjar, bé no deixa de ser una prosa inexacta perquè el Sr. lleó poc que acostuma de cercar menjar… ahir em va tocar sortir, una d’aquelles convencions socials de les que no em puc escapar, podem estar retirats temps, però tenim l’obligació de sortir alguna nit amb humans per veure com es mouen, per veure que aparenten i que pretenen ser, de fet un no pot ser un llop entre xais si no sap com s’ho fan els xais… “Tens la meva paraula, res de sexe la primera nit” vaig dir mentre tancava l’aplicació, no sé a qui volia enganyar si ella havia acceptat era precisament per tenir sexe, així que ho vaig suavitzar amb un “Sempre que no m’ho demanis”, fa segles algú totalment escandalitzat em diria que el dia que les dones demanessin el sexe obertament la civilització occidental (si és que mai ha estat civilització o ni tan sols occidental) hauria arribat a la seva fi. La nit va servir per veure que cada cop es posa la música més alta, com em va dir un gerent d’un local “Al final ens hem esclavitzat a un món visual, ja no importa una merda el que diguis, importa el que vegin”, em sembla respectable i acceptable tot i que no diu massa de vosaltres… les nits serveixen per tal que la gent es vengui sota la premissa que vendre’s és passar-s’ho bé, cadascú cerca i pensa que té el tiquet premiat en la rifa que és la nit; aparences, aparences i més aparences, tothom vol semblar allò que s’espera que sigui amb retard en el comportament al actuar com el que no són i tenir de pensar que haurien de fer en lloc de fer el que volen fer. Vaig veure passar per davant meu projectes de Little Caprice i no pas per la seva futura bellesa sinó per les aptituds professionals que ja demostraven, i és que en el fons no ens podem estar del que som en realitat, i en un món on tot està en venda el físic no deixa de ser una mercaderia més, vaig somriure al escoltar converses, hi havia parelles on només els hi mancava el cartell de “Canvio promeses de futur per mentides de present”, “Et puc prometre el que vulguis, et faré la més feliç i tindrem una vida que serà l’enveja de la resta, però ara si us plau xupa-me-la, i no pateixis que t’aviso”, vaig somriure preguntant-me si encara hi ha cap noia creient que l’avisaran… de fet la nit no anava malament un espectacle per a gustos selectes i més per algú qui veu naturaleses més que no pas persones que intenten enganyar per què en el fons saben que si es deixessin veure com el que són en realitat ningú se’ls hi acostaria, o igual se’ls hi acostaria el correcte, però la lògica guanya “Si follo amb mil tinc més probabilitats que un sigui el correcte que no pas si ho faig només amb un, és una senzilla regla estadística…”, i la meva acompanyant preguntant a cau d’orella “T’ho passes bé?, si vols marxem quan vulguis…” tot això un fútil i discret contacte, sort que un és una cavaller, un fotut cavaller vampir que porta tants segles que sap que al final el que queda és el reflex d’un mateix al mirall al matí i aquell qui et veu no pot ser enganyat amb excuses o frases fetes, perquè et coneix millor que tu mateix