Avui feia un cafè amb algú qui em deia “No
has de fer allò que no voldries que et fessin…”, i ho he de reconèixer m’ha
tret un somriure, no hi ha millor humà que aquell qui es limita ell mateix,
això de no fer el que no t’agradaria és una cantarella que us venen aquells que
si que fan el que no els hi agradaria, coneixedors que no els hi faran perquè
la resta “No fa allò que no agrada que et facin”, no m’he pogut estar de
recordar que quan qualsevol de vosaltres humans mor el que recorda no és tot el
que ha fet, senzillament recorda, i no sense un cert regust entre agre i de
fracàs, tot allò que hagués volgut fer i mai va gosar o directament ni es va
plantejar fer “perquè no tocava”, poc temps teniu els humans per perdre’l entre
tantes regles i normes morals que l’únic que cerquen és que moriu abans de que
tingueu el suficient coratge com per qüestionar-les. Ella tenia un sopar i jo
també… bé crec que el sopar d’ella no serà tan cru com el meu i molt menys sanguinolent
, però tot va a gustos i darrerament estic fart de llegir com de bons són els
aliments poc o directament gens cuinats… Els segles m’han ensenyat quelcom i és
que per molt immortal que siguis els moments són únics, son com putes gotes de
pluja que o bé et toquen o senzillament es perden, i no hi haurà dos moments
iguals, hi poden haver situacions semblants, però moments entesos com aquells
instants que un recorda amb un somriure no, com he dit son la rara avis de la
vida, i si algú immortal els ha de valorar no vull ni pensar com ho hauria de
fer algú mortal, mortal i delicat com sou els humans… I ja no parlem dels
desitjos humans i de la creença que un té dret a gaudir-los i ser-ne el
propietari, com es perden moments pel senzill fet que no són tot allò que s’esperava,
i aleshores esperant que es tornin el desitjat senzillament es tornen en res,
en un buit que ens recorda que les coses són senzillament el que són, i no allò
que es vol; i aleshores és quan comenceu a cercar explicacions o raons per tal
de donar respostes a quelcom que no té les que cerqueu, perquè les coses
acostumem a tenir respostes senzilles i bàsiques, voler més del que es pot acostuma
a portar a no tenir res. No soc una bona companyia, porto masses segles entre vosaltres,
us conec, he vist més humans dels que vosaltres podríeu arribar a imaginar, sé
el que sou, no allò que us creieu que sou, sé el que sou en realitat, he fet
masses proves empíriques com per equivocar-me, i els anys no us fan cap favor,
us tornen cada cop en nens més mal criats, més desitjosos de l’impossible, més
encabronats per la vida que us ha tocat i que no té res a veure amb la que
esperàveu, i aleshores, en lloc de cercar canvis senzillament cerqueu excuses,
és més fàcil i menys perillós, i porta a que al final la culpa és de tot i
tothom menys d’un mateix per haver deixat perdre’s la vida… el que he dit, purs
i senzills problemes d’humans, tan importants com els d’un gos que corre
intentant mossegar-se la cua, vosaltres rieu al veure-ho, però no sou massa
diferents, corrent i corrent, perseguint quelcom que si mai ho arribeu a tocar
us doldrà tan que només us quedaran ganes d’oblidar el dolor per tornar a
perseguir-ho, perquè no ho oblidem, tots sou especials i de collons, únics i la
darrera creació de Déu…. Penós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada