La boxa no és un esport,
això ho saben tots els que l’han practicada, la boxa és la vida, per que com
aquesta t’ensenya que te la passes bona part intentant evitar els cops del
altres i esperant una oportunitat, i si dubtes quan aquesta es presenta
senzillament la perds, i acabes a terra si l’altre la sap aprofitar, t’ensenya
que no importa els cops que caiguis el que realment importa són les vegades que
aixeques, i que un mai ha de perdre l’esperança, que rendir-se està a l’abast
de tothom però persistir ni que sigui per rebre més cops només està a l’abast
dels bojos o dels qui creuen en les oportunitats, i valgui a dir, que el món és
d’aquesta dues tipologies de persones...m’ha vingut al cap veient aquest matí a
gent que s’aixeca quan els altres fan el ronso o que directament venen sense
després d’una jornada laboral nocturna i que sense perdre el somriure es calcen
els guants i es colpegen sense pietat, perquè la pietat mal entesa porta a la
condescendència, i si un s’aixeca o no va al llit el mínim que espera que és
que el forcin al màxim, que facin que aquella estona justifiqui el dia, que un
sol cop et tregui un somriure a la dutxa mentre el comentes i et mires els
blaus que et sortiran o recordes com has caigut a plom quan t’han castigat el
fetge, fa temps algú em va dir que no em refies de ningú que no fos capaç de
llençar un bon cop de puny o d’encaixar-ne un, “coses senzilles que la
civilització ha fet tornar difícils per no dir impossibles”, i no hi puc estar
més d’acord, aquesta civilització que us heu inventat i que us ha de fer
millors persones, senzillament us converteix en millors esclaus, us han
enganyat amb la frase “No tens tot el que vols?, doncs sigues feliç i no preguntis,
no sigui que perdis el què tens”. I un cop al carrer la primera sorpresa del
matí quan un neogremlin se m’ha costat demanant-me si tenia un euret i
cinquanta cèntims per tal que pogués agafar el bubús, he fet el gest però no
acostumo a portar monedes, suposo que m’hagués pogut oferir a portar-lo, però
igual m’haguessin acusat de pervertidor de menors, així que fent vena de
civisme he trucat a la policia per comentar que hi havia un pidolaire demanant
en plena via pública (us he de dir que en aquest espectacular país, aquest fet
està penat), i encara ha tingut sort que
quan surto del gym no tinc massa gana i que ja era tard per fer un ressopó, i
al arribar al cotxe la segona notícia del matí (i ja n’eren per les poques
hores de matí que portava), una nota al vidre “Pots fugir però no et pots
amagar” i una carota dibuixada, no m’ha calgut girar-me per veure com algú
marxava del lloc del crim, i no ha pogut més que treure’m un somriure mentre
mirava la carota dibuixada, i és que a vegades el destí et dóna aquestes coses
en forma de premis inesperats i que et fan qüestionar si realment hi ha un
equilibri còsmic o ens trobem en una situació d’etern desequilibri, on un
senzill bri d’aire provoca la transformació del caos en una nova realitat
totalment diferent en funció de la direcció i la intensitat d’aquest bri, i com
em van dir fa temps “La vida és com una violació, per molt que et resisteixis
acabarà per donar-te pel cul, així que el millor es relaxar-se i esperar que t’agradi”
2 comentaris:
Què bonica la metàfora de la violació, deixa-me-la que potser la faré servir en alguna ocasió.
Seva és....
Publica un comentari a l'entrada