entrada 1057 (any 8)

Aquell havia de ser, era, o segurament seria el putu local de moda dels propers sis mesos, després la propietat el vendria amb un bon fons de comerç i n’obririen un de nou que arruïnaria a aquests, suposo que qualsevol Freudià hi veuria una relació turmentosa amb els pares en aquesta actitud, ells hi veuen un negoci, fàcil, senzill i divertit, tothom neix amb alguna virtut, Déu us dóna a tots un present que és personal i intransferible, l’important és que el descobriu, i que sigui útil… un dels tipus se’m va acostar “Tot bé?”, vaig assentir amb el cap, el volum de la música no donava per més “Vols res?, beure, noies, entrades al país d¡Alícia?”, vaig fer que no veient la cara de preocupació del tipus, “No faràs ocm sempre oi?, no fotaràs el camp abans no s’animi…” vaig forçar el gest assenyalant els altaveus i dibuixant un somriure “tu mateix cabron” va deixar anar mentre marxava, aquest cop si que el meu somriure va ser sincer, vaig mirar a la barra i la vaig veure, n’he vistes forces, és el resultat d’aquesta la vostra societat, m’hi vaig acostar, a vegades només cal tenir un xic de valor i molta sort, o senzillament ser un vampir i que tot importi un borrall, ella em va mirar “Ens coneixem?” va preguntar, “No, no crec, almenys no en aquesta vida ni en aquest temps”, ella va dibuixar una ganyota mentre una de les amigues se’m presentava amb un “Ets amic del…” no va acabar la frase, el meu conegut va aparèixer i va cridar al cambrer “Copes gratis!”, vaig passar a ser el centre d’atenció, ella va somriure per primer cop “Una persona important?” “Ni una cosa ni l’altre” “Així doncs, em trobo davant de?” “De ningú o de res, pots agafar el que més t’agradi” “Ara es lliga així?” “Faig fila de voler lligar?” ella va somriure tot i quedar-se callada li vaig tornar el somriure “Som adults i pots dir la frase, és al que es ve aquí… a lligar, a no sentir-se sol, a sentir-se desitjat i poder escollir, a veure que encara som importants i podem decidir…” “I tu véns? A fer estudis sociològics?” vaig tornar a somriure “Vinc perquè m’han convidat” “Vaja un minyó educat” algú la va empènyer i va caure sobre meu, per un instant els nostres olors es van barrejar la vaig apartar “Crec que cap dels dos estem massa acostumats a llocs com aquests” “Jo crec que ja no estic acostumada a res…”, i heus ací la primera veritat de la nit, vaig somriure “Et ve de gust anar a un altre local on es pot parlar?” “Segueixes volent lligar?” “Nops, ofereixo la meva companyia, i no acostumo a follar la primera nit” “Ara em fas quedar com una desesperada…” “o com algú que té el període…” ella va canviar el gest, aquella era la segona veritat de la nit “Com…” va dir posant-se vermella, vaig somriure davant la seva cara, feia temps que no veia una nena gran, una Alícia que havia venut el seu món a canvi d’acceptació i de drogues legals… “O ens podem quedar aquí” ella em va mirar “Marxem…” va deixar anar, vaig tornar a somriure només cal ensenyar un conill blanc i qualsevol Alícia es fa present, la vaig agafar de la mà i ella es va deixar portar, les amigues se la van mirar i fins i tot alguna va fer un gest per acostar-s’hi, però va quedar en res, és el que té ser adult, que cadascú pot cremar a l’infern que més li agradi