La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 14 de maig del 2015

entrada 1050 (any 8)


La necessitat és un bon indicador del que és important, pot costar més o menys però tothom acaba per anar renunciant per quedar-se amb lo indispensable (o allò que s’hi considera) davant la necessitat, té el seu toc divertit com moltes de les cosses que algú titlla d’irrenunciables i a les que es considera que es té dret per un setze ous que ningú recorda es van deixant de banda, i aleshores apareixen les excuses per justificar l’injustificable, per intentar enganyar com a bona guineu dient que el raïm estava verd. I la vostra merda de vida afectiva no se’n salva, he conegut milers de parelles en els segles que porto en aquest sanatori que algú va titllar en el seu moment de paradís (suposo que la seva concepció del paradís deuria estar en “mode irònic on”), i el funcionament de la malaltia coneguda com parellarisme acostuma a ser força coneguda i amb un desenllaç que no per menys conegut la gent s’hi encaparra en voler canviar, de fet hi ha molts paral·lelismes amb les fases de la malaltia... en un inici qualsevol de la parella és qui l’altre espera que sigui, hi ha un joc d’amagar-se per deixar-se veure poc a poc, d’aquesta manera ninjitica d’actuar un espera que quan es mostri com és l’altre ja no tingui més remei que acceptar-nos, que coi! Que som de puta mare i si l’altre no ens entén és el seu problema, sort que té de tenir-nos; ahhhhh però quan veiem que l’altre ho fa, aleshores aquell és un cabron que ens ha estat enganyant mostrant-se com el que no és... (si a vegades només cal preguntar-se, no que ha fet l’altre, sinó que has fet tu), doncs res, després d’aquesta fase de mimetisme conductual destinat a que per avorriment ens acceptin com el que som, hi ha una fase on es vol canviar l’altre, un cop s’aconsegueix que l’altre us accepti pel que sou més que per allò que dèieu ser, es tracta que l’altra deixi de ser el que és per tal que sigui allò que espereu o voleu que sigui... un pigmalion cupídic destinat a tornar l’altre una millor persona (perquè ningú com vosaltres sap com ha de ser l’altre, faltaria més!), i un cop ho heu aconseguit cal aplicar la màxima de que tot el dolent que pugui venir sempre serà per culpa de l’altre, en cas de conflicte l’estúpid ignorant és l’altre, l’intransigent i el pidolaire moral és aquell qui comparteix llit i casa amb vosaltres... porto segles, molts segles i no puc més que somriure cada cop que algun conegut em presenta al seva parella, i és aleshores quan un descobreix que els humans sou els únics animals que piqueu no una, sinó mil i més vegades amb polles i conys desconeguts que voleu fer coneguts, i al final no queda més que l’evidència, sou animals mal fets, amb un desig suprem de ser acceptats i estimats, animals que no han aprés a estar sols i que necessiten dels altres per veure’s, i a això us veneu i davant la necessitat tot ho doneu perquè considereu que hi teniu dret, que voleu i podeu ser feliços, tot i que sento dir-vos que no, que aquí no és lloc per ser feliç, el món no hi està destinat a això, la felicitat és una puta que pocs poden pagar, i la resta no poden més que malbaratar en “desitjos complerts” “píndoles de felicitat” que acaben per fer més palesa la situació de precarietat personal que us categoritza. Apa, que tinguin un bon dia i siguin feliços    

1 comentari:

maria ha dit...

Molt bona definició de la felicitat...^^