La necessitat és un bon
indicador del que és important, pot costar més o menys però tothom acaba per
anar renunciant per quedar-se amb lo indispensable (o allò que s’hi considera)
davant la necessitat, té el seu toc divertit com moltes de les cosses que algú
titlla d’irrenunciables i a les que es considera que es té dret per un setze
ous que ningú recorda es van deixant de banda, i aleshores apareixen les
excuses per justificar l’injustificable, per intentar enganyar com a bona
guineu dient que el raïm estava verd. I la vostra merda de vida afectiva no se’n
salva, he conegut milers de parelles en els segles que porto en aquest sanatori
que algú va titllar en el seu moment de paradís (suposo que la seva concepció
del paradís deuria estar en “mode irònic on”), i el funcionament de la malaltia
coneguda com parellarisme acostuma a ser força coneguda i amb un desenllaç que
no per menys conegut la gent s’hi encaparra en voler canviar, de fet hi ha
molts paral·lelismes amb les fases de la malaltia... en un inici qualsevol de
la parella és qui l’altre espera que sigui, hi ha un joc d’amagar-se per
deixar-se veure poc a poc, d’aquesta manera ninjitica d’actuar un espera que
quan es mostri com és l’altre ja no tingui més remei que acceptar-nos, que coi!
Que som de puta mare i si l’altre no ens entén és el seu problema, sort que té
de tenir-nos; ahhhhh però quan veiem que l’altre ho fa, aleshores aquell és un
cabron que ens ha estat enganyant mostrant-se com el que no és... (si a vegades
només cal preguntar-se, no que ha fet l’altre, sinó que has fet tu), doncs res,
després d’aquesta fase de mimetisme conductual destinat a que per avorriment
ens acceptin com el que som, hi ha una fase on es vol canviar l’altre, un cop s’aconsegueix
que l’altre us accepti pel que sou més que per allò que dèieu ser, es tracta
que l’altra deixi de ser el que és per tal que sigui allò que espereu o voleu
que sigui... un pigmalion cupídic destinat a tornar l’altre una millor persona
(perquè ningú com vosaltres sap com ha de ser l’altre, faltaria més!), i un cop
ho heu aconseguit cal aplicar la màxima de que tot el dolent que pugui venir
sempre serà per culpa de l’altre, en cas de conflicte l’estúpid ignorant és l’altre,
l’intransigent i el pidolaire moral és aquell qui comparteix llit i casa amb
vosaltres... porto segles, molts segles i no puc més que somriure cada cop que
algun conegut em presenta al seva parella, i és aleshores quan un descobreix
que els humans sou els únics animals que piqueu no una, sinó mil i més vegades
amb polles i conys desconeguts que voleu fer coneguts, i al final no queda més
que l’evidència, sou animals mal fets, amb un desig suprem de ser acceptats i
estimats, animals que no han aprés a estar sols i que necessiten dels altres
per veure’s, i a això us veneu i davant la necessitat tot ho doneu perquè
considereu que hi teniu dret, que voleu i podeu ser feliços, tot i que sento
dir-vos que no, que aquí no és lloc per ser feliç, el món no hi està destinat a
això, la felicitat és una puta que pocs poden pagar, i la resta no poden més
que malbaratar en “desitjos complerts” “píndoles de felicitat” que acaben per
fer més palesa la situació de precarietat personal que us categoritza. Apa, que
tinguin un bon dia i siguin feliços
1 comentari:
Molt bona definició de la felicitat...^^
Publica un comentari a l'entrada