Sortir de nit, quan la nit és el nostre dia
té les seves coses, el veure com un món de llums fictícies intenta amagar les
obscuritats reals del a gent que s’hi mou, estava demanat la segona copa quan
algú em va amargar el primer glop, “No et canses d’estar amb ells?, com tu vas
dir un cop: La merda com vosaltres es necessària per tal que el món funcioni,
tot requereix del seu combustible”, no em vaig ni girar el conec força bé, un
que algú titllaria, insultant-me de “germà de foscor”, vaig contemplar el got
esperant que fos suficient, que el líquid ambarat permetés que tot passés de
llarg, els humans i aquell qui tenia rere meu, però es veu que no era la meva
nit de sort “No tens por de que se
t’enganxi quelcom del que són, que arribin a pervertir-te? Que et facin perdre
la teva naturalesa superior?”, un glop més… amb tot no vaig poder deixar
escapar “Cent anys?, o encara no el fa?”, “Ja ho saps!” va dir amb un to
irritat “Encara no hi he arribat, amb tot no em molesta que m’ho retregui algú
com tu, perquè tinc clar que mai seré com…” va ser suficient m’hi vaig girar i
va callar, no ens podem matar, és una de les estúpides regles que tenim, hi ha
tot un decàleg força procedimentat i burocratitzat per solucionar que
vampipolles com aquells et facin la nit massa sovint, els odio a aquells qui es
creuen que pel senzill fet de ser diferents d’haver aconseguit una fita negada
a la majoria dels mortals són millors, vampirs com aquells em fan veure que no
estem massa lluny de vosaltres que entre nosaltres hi ha el mateix nombre de
subnopolles que entre els humans, que possiblement no vingui de la naturalesa
que vingui de quelcom més profund i atàvic, algú que ni tan sols té cent anys,
suposo que em tocarà tenir paciència tot i que ella hauria de demostrar un xic
de respecte, vaig forçar el somriure “I el proper local on aniràs a aixecar el
nivell amb la teva senzilla presència serà?”, “Segurament el que tu hauràs
apagat amb la teva…” vaig tornar a somriure una altra de les demostracions de
la estupidesa fins i tot en els vampirs, l’intent de ser el “destacat” el que
“sobresurt” el “lluminós” quan pertanyem a l’obscuritat més absoluta quan el
senzill fet de ser ombres ja en neguiteja quan no hem de ser més evidents que
l’estrictament necessari, on només ens hem de mostrar en un petit percentatge
perquè ens prenguin pel que no som, per tal que pensin que som un xic rars però
educats i gentils, en poques paraules uns tipus innocents per qui ningú
s’hauria de preocupar, vaig somriure i el tipus va pensar que anava amb ell,
vaig acabar-me la copa deixant un bitllet a la barra “Queda’t amb la volta” la
tipa va somriure canviant el gest al veure el bitllet, vaig aixecar el braç, fa
segles que vaig entendre que la qualitat de les propines està directament
lligat a la capacitat de qui la dóna… Al sortir del local una taula amb una
noia asseguda davant un joc de cartes, “Pots agafar una carta?” un somriure
pensant que no fa massa cremaven a noies com ella per menys, agafo una carta
que no miro mentre deixo a la taula, la tipa intenta retenir-me per explicar-me
el que ella creu que vol dir aquell tros de cartró amb una figura escollida a l’atzar
amb una probabilitat 1/42, i si hi hagués quelcom més, una senzilla
possibilitat que allò em digués el meu futur senzillament no m’interessaria,
perquè el futur no interessa a aquell qui no en té, que nega el passat i obvia
el present
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada