entrada 1055 (any 8)

“La democràcia és la juguesca mestre, aquella forma de fer creure a la gent que tothom és igual, que cada ciutadà importa el mateix. I el polítics són els artífexs necessaris de l’enganyifa…”, vaig somriure mentre el meu interlocutor prosseguia “Mira’ls… de veritat creus que algú se n’adona, de veritat creus que hi ha algú mínimament intel·ligent per adonar-se’n, són uns veritables  oompa loompa de la societat, i no vull faltar als pobres oompas”, no li he pogut treure la raó, visc en una societat on encara tenim un secret bancari ferri, on encara hi ha comptes numerats on la persona passa a ser un algoritme, i on un pot viure a canvi que un altre no visqui gestionant el patrimoni, el tipus m’ha fet tornar a la realitat “Se’ls hi dóna l’oportunitat cada quatre anys de canviar-ho, si és que és possible un canvi com aquest, i ja ho veus, cada cop ho tinc més clar, fa anys que les societat s’han perdut en el jo i han deixat el nosaltres, i la gent senzillament pensa que si ells no en treuen res el millor és que ningú en tregui res, les eleccions són l’únic que saps que vindrà i que saps que no comportarà res, potser per això les deixen venir…” m’ha dit picant l’ullet, i aleshores m’ha vingut al cap una història que em va explicar i que s’ha reproduït en més d’una pel·lícula, un tipus davant l’ensurt del tontet de torn obre la gàbia on hi ha tancat un goril·la, un veritable exemplar d’espatlla blanca qui porta anys en captiveri; el tipus queda acollonit la veure com l’animal es dirigeix cap a la porta, però un cop al marca mira a fora, mira a dins i se’n torna cap a la seva gàbia… heus ací la demostració més clara de la naturalesa humana exhibida per un dels vostres parents més propers, amb menys prejudicis i perepunyetes i més sinceritat… sou esclaus, i el bo del tema és que n’hi ha que encara ni tan sols ho saben tot fent plans amb la seva aparent llibertat, el dia que vàreu decidir formar aquesta zoosocietat on hi ha espectacles a diari i sense necessitat de pagar entrada, us vàreu vendre per un vestit de clown i un nas vermell, i aquí esteu, fent riure i entretenint als que van poder comprar les entrades, i com deia aquell “the show must go on”. Em vaig acomiadar fent el gest de pagar i el meu acompanyant va aixecar el braç “No siguis ruc, deixa’m fer una demostració de les meves possibilitats” va dir amb un somriure obrint la cartera, després d’escollir un bitllet d’entre tots els que tenia i amb un cert gest de menyspreu el va deixar al plateret, va venir la cambrera qui sorpresa el va agafar “No tenen res més petit?” ell va somriure i ella va marxar, al tornar ell li va dir quelcom a l’orella ella va canviar la cara i va fer un no tot i no deixar el canvi a la taula. El tipus em va dir després que li havia dit que es podi quedar el canvi si li menjava la polla, la tipa va fer sortir el seu orgull, però no hi ha cap orgull que pugui aguantar la necessitat i la possibilitat teixida de temptació, total que suposo que el tipus tindrà un cafè amb final feliç, tot i que m’ha sorprès la seva sinceritat “Només me la menjarà, no follis mai amb algú qui estigui disposat a fet-ho pel canvi de dos cafès, per molt alt que sigui el canvi, encara hi ha classes collons…”, realment m’ha fet treure un somriure això si que és sinceritat i no el que diuen els vostres polítics a escassos dies de que els hi renoveu la vostra esclavitud