entrada 1045 (any 8)

La majoria dels contes que llegiu a la vostra quitxalla en un origen no eren més que advertiments del que existia, una forma de passar els avisos de generació en generació, doncs res que avui he llegit una frase que m’ha recordat a una d’aquelles històries, en aquella la caputxeta vermella li deia a la seva àvia “He tingut sort, he creuat el bosc i no m’he trobat amb el llop…” ella no deixava de somriure estranyada per la cara seria de la seva àvia qui li va etzibar “No ho entens, oi?, has tingut sort aquest cop en no trobar-te’l, a tu et caldrà sort cada cop que vinguis per deslliurar-te d’ell, ell en canvi només cal que tingui la sort de trobar-se amb tu un sol cop”, no sé si la virginal caputxeta va tornar a veure la seva àvia o la va engegar a la merda i que fos el nét qui portes la cistella, que ja sé sap que cal ser igualitari i paritari en el tema dels sexes… Avui fa un xic més de tres-cents anys que van morir homes justos, de fet ja no els compto ni tan sols els valoro a aquells qui moren, però en aquest cas parlem de gent que van crear una societat secreta per tal d’alliberar a la resta dels humans, no cercaven res més que la llibertat personal i que això portaria a la llibertat social… vaig conèixer personalment a un dels tipus qui capitanejava aquell desastre, el tipus una nit entre copes en un bar de mala mort en un suburbi de París i mentre magrejava a la prostituta de torn em deia “Puc parlar en francès com ella ho fa, però no ens entenem, no ho fem perquè hi ha hagut gent que ha intentat i ha aconseguit que no siguem iguals… ella no t’ho reconeixerà mai però sap que només serveix per això, no ha tingut cap opció d’escollir, ni educació ni oportunitats, cap home o dona hauria de patir coses com aquestes…” vaig aixecar el got “Doncs no sembla que s’ho passi tan malament mentre pràctic el seu “francès” particular i t’aixeca la bossa de la butxaca…” ell va somriure intentant mantenir el gest mentre ella amb un somriure es netejava el llavis i marxava “Hi ha coses que no es poden pagar amb diners, em va dir amb un somriure” “I això ho diu qui precisament no en té de problemes amb els diners…”, m’havien contractat per defensar-lo ser el seu guardaespatlles, des dels seus tendres cinc anys i ara ja anava cap a la trentena, ell confiava en mi i per mi era el més proper a una família del que havia tingut en els darrers anys. Poc després el van detenir, torturar i fer confessar els seus delictes, es veu que la llibertat i desitjar-la pels altres n’és una, bé un dels darrers en fer-ho va acabar crucificat així que… va ser penjat, esquarterat, esbudellat i els seu trossos es van anar penjant en les diferents portes de la bella París com avís per aquells que tinguessin cap pensada com la seva i la dels seus companys, res de cançons com escolteu als Miserables, cap record, cap defensa i ningú va sortir al carrer a dir res, la vida va seguir com sempre… Aquella nit vaig tornar a la taberna i la puta estava fent el seu negoci, no va sobreviure a la nit, ella havia estat una de les delatores, el meu amic no ho va entendre, o no ho va voler entendre, la gent no vol ser lliure, la gent senzillament s’ho vol creure, i pagarà molt bé a aquells que els hi menteixin per tal que s’ho puguin creure…