entrada 1058-3 (any 8)

Ho tenim prohibit, és una regla no escrita però acceptada i acatada, no hem de tornar al lloc d’on venim, no podem tenir cap lligam amb el nostre passat iniciàtic, amb l’instant zero, amb el moment del big bang, però com totes les normes els vampirs tenim una tendència natural a passar-nos-les per allí... passejava pels carrers que em van veure néixer i créixer, tot abans d’aquella nit fatídica on la necessitat de la meva mare ho va provocar tot, no em puc estar de somriure, les ciutats envelleixen i per molt que les vulguin maquillar o arreglar els anys es noten, i això serveix per les ciutats i per totes les jovenetes de quaranta, que no són ni jovenetes ni aviat seran res... el carrer on hi havia la meva casa ha canviat més que les calces d’una puta o directament més que els preservatius que hauria d’haver utilitzat i que no ha fet... a prop d’on estava la meva casa han obert un pub, un d’aquells que intenten semblar antics de lo moderns que són, a aquella hora hi havia poca gent, una parell de taules i la cambrera qui em va somriure mentre em demanava que volia prendre, després de la tercera cervesa tothom és més amic, és una de les bondats de l’alcohol, la cambrera em mirava encuriosida i en un atac de sinceritat em va preguntar si era de la zona, un somriure i un no com a resposta, en una de la taula dos tipus estaven rodejats de llibres i plànols “No se’n surten” em va dir la cambrera amb un somriure... m’hi vaig atansar els tipus tenien tota una estesa de plànols de la ciutat i discutien sobre l’evolució dels carrers i com no els hi quadrava res, vaig somriure assenyalant un dels plànols “No hauríeu de creure tot el que veieu, a vegades els cartògrafs tenien dies dolents...”, em van mirar sorpresos i vam començar a comparar els plànols de nou, “No sabia que parlessis el nostre idioma” em va dir la cambrera amb una mirada inquisidora, em vaig arronsar d’espatlles “Deu ser per la cervesa...”, tots van somriure i aleshores vaig cometre un error “Diuen res els vostres plànols de la casa dels....” tots em van mirar, i un dels nois va explotar “Fotut turista, tots teniu un interès morbós amb aquella família...” la cambrera es va excusar i jo vaig aprofitar per seure a la taula “Morbós?”, “Clar! No em diràs que no saps la història, fins i tot segurament hauràs vingut per veure que hi ha de cert...” la meva mirada i el gest va fet que tornessin a explotar amb una rialla “Va, vinga no ens prenguis el número, però si vols escoltar una de les versions més versemblants hauries de demanar-li a la Marie...” em vaig girar cap a la cambrera qui es feia la sorda “I això?” van tornar a somriure “La Marie és una descendent d’aquella família, de les poques per no dir l’única queda, molts van marxar, no és una bona targeta de presentació ser d’una família on el fill va perdre la raó i va matar a la resta... potser ara n’estem més acostumats però a l’època va ser un escàndol... La casa es va cremar i es va declarar terra maleïda, per això ara hi ha un parc, i les dites deien que no va créixer res fins que no es va beneir de nou la terra... encara avui en dia se’n diu el parc del monstre....” vaig somriure aixecant-me i anant a la barra “Ho sento... no era la meva intenció” ella ja no somreia “No passa res, no podem escapar del que som, oi?” em vaig acabar la cervesa i vaig marxar, possiblement sigui una de les úniques putes regles amb un cert sentit aquesta de no tornar allí d’on venim