entrada 1052 (any 8)

Avui mentre l’escoltat no he pogut més que reconèixer que en la meva existència sempre he tingut debilitat pels “fenòmens”, per aquells perseguit per ser com són, per aquells considerats un perill i que han provocat més maldecaps que no pas alegries al sistema establert, d’aquells que han aprés a mirar per la finestra i en molts casos creuar-la, el tipus que cantava m’ha recordat a un vell amic, algú qui va pagar tan car com el creador del test més famós per determinar si la intel·ligència artificial esdevenia humana o no, o el mateix que va aconseguir desxifrar el codi utilitzat pels alemanys en la segona guerra mundial, i que tots aquells que retoquen el seu cotxe en un intent de fer quelcom escabrós de mal gust i del tot prepotent li fan un tribut al seu nom, tot i que en el sentit més pejoratiu del concepte tribut, en aquest cas el cantant i el meu conegut compartien el sobrepès el gust per l’art i per les persones del seu mateix sexe, recordo el meu conegut just abans de que s’escoltés la sentència a la que havia estat condemnat… m’havien pagat per tal de garantir-li una sortida, fins i tot per aquells que el condemnaven hi havia quelcom que no es podien permetre i era condemnar a un dels seus, a un de la seva societat, donar aquest plaer al poble era quelcom que no es podien permetre, així que van dissenyar un darrer acte teatral en el meu pur estil del meu conegut per tal que desaparegués i no molestés més, i que el futur si lo havia de rendir cap tribut ho fes, perquè esperaven que el present l’oblidés i només quedessin els seus llibres més que no pas la seva persona, ell em va somriure aixecant un got “Comença a ser avorrit, oi?, tot plegat… diuen que soc un bon escriptor i em critiquen precisament per viure com escric…”, “Són luxes que no es poden permetre, poden acceptar que dibuixis un realitat que a d’altres pot agradar i pot fer passar la merda de vida que tenen, però no estan disposats a acceptar que ni tan sols intentin viure-la, i ja no parlem d’aconseguir-ho”, “Així em veus tu també com un nen malcriat, com algú a qui la por a la seva dida va trastocar, a algú antinatural…”, vaig somriure “Saps com et vec...” li vaig dir mentre m’acostava i passava la mà per damunt la seva espatlla notant com es tensava “Tens por?, em tens por?” , “Te n’hauria de tenir, després del que va passar el darrer cop?, no crec que fos massa professional com vam acabar.., tot i que no lamento cap dels instants, no, no tinc poe” “Menteixes molt malament Òscar, tens por, qualsevol en tindria, has creuat el teu rubicon personal, has anat més enllà del que tocava i ara veus que tots els actes comporten el seu preu, has estat tan lluny que ja no et reconeixen com a un dels seus, i tens por, tens por a la individualitat al que diuen i al que et poden fer… només un boig no tindria por” “Tu no en tens…”, “No, perquè possiblement el temps que porto amb vosaltres m’ha tornat en un boig… i ara hauríem de marxar”, “No, no penso marxar, tu pots viure la teva existència com en Dorian amic meu, però jo no soc més que un humà, afortunat en excés i a qui ara li toca pagar, i molt possiblement amb una tendència tragicòmica… però ja saps com som els escriptors, només recordem com aquella nit, amic meu, i pensa que molts em coneixem i alguns més es diuen amics meus, i jo només he donat aquest títol a uns pocs. Recordem amic com el que vàrem ser, recorda la llibertat que vam viure,  i de tant en tant en el teu futur que ja no serà ni present ni passat meu, perquè ja hauré deixat de ser recorda’m, perquè el teu record em farà estar un xic més viu…”, el bo del Marc Almond seguia cantant el seu “Winter sun”, i jo he aixecat la copa pel vell Òscar….