entrada 1041 (any 8)

Anar al gimnàs té les seves sorpreses, avui estava contemplant l’esquena d’una de les noies en la que s’entreveia una buda somrient i al costat un seguit de paraules en sànscrit que m’han portat a forces segles enrere, em fa gràcia la barreja de religions, ideologies i d’altres que comporten la majoria dels tatuatges que es fan en plan xaxiguais sense en molts casos no tenir ni la més remota idea del que es deixen escriure epidèrmicament, i sense caure que ens molts casos el que es tatua es per tota la vida, no fa massa vaig enxampar a un tipus, dur ell, amb un tatuatge entre calaveres i d’altres bestiari de la fauna infernal on hi havia un encanteri per tal de tenir bitllet directe a l’infern, vaja sense judici final, ni purgatori no hosties, directament a l’infern... “Et passa res?” m’ha preguntat la noia amb cara de preocupació “Sé que no estic malament però d’aquí a deixar alelat a algú...” m’ha tret un somriure i ja és “Bonic tatuatge...” “Guai eh?” aquestes dues paraules han fet que hagi baixat forces punts en el meu rànquing d’humans aprofitables, “Tot i que la veritat... no sé el que vol dir...”, ahhhhh la sinceritat, quantes vegades ens deixa com el que som, i clar un que és un cavaller... “És una vella història hindú, be´, pre hindú per ser més exactes, tot i que tinc el sànscrit un xic rovellat la recordo” “I?” ho he de reconèixer les cares de nena ingènua encuriosida amb els llavis molsuts i una espurna en els ulls sempre em posen a to, i uns bons pits i una millor olor corporal a part de posar-me a to em posen del tot predisposat a explicar històries... “El que tens a l’esquena es una petit part d’un conte... tens la part final –L’obscuritat mai farà mal a qui l’accepta-“ veient la cara de sorpresa de la tipa he seguit “Fa temps només hi havia llum i bellesa, el món era d’una perfecció total, i els Deus estaven contents del que havien fet, ara bé, amb el pas del temps la gent va començar a no valorar el que tenien, i el Deus van decidir que era el moment de donar una lliçó, va ser aleshores on en aquell món perfecte van aparèixer les malalties i on la gent va començar a morir, va ser en aquell moment on els habitants van entendre el seu error, com havien perdut els dies i davant la por dels dies que els hi podien quedar van ser conscients de la fugacitat i la necessitat de viure... En aquell món hi vivia una noia molt maca, que per capricis del destí va conèixer a una de les deïtats fosques que s’havien creat per tal d’atemorir a la població; ella no li tenia por, perquè entenia que tothom té la seva missió en aquest món, sigui com sigui la gent va començar a parlar sobre ella, sobre com ella que era la màxima expressió de la bellesa no feia cas als que eren com ella i s’acostava a aquells que els tenien atemorits, que havien acabat amb la seva forma de viure... total que el final no va ser feliç, la van acusar i condemnar a morir cremada, ella va descobrir que aquells que deien ser com ella en realitat no tenien res a veure amb ella, tret de l’interès que tenien en ella, i que estava més a prop de la foscor del que es pensava. No va perdre el somriure mentre moria cremada i les seves darreres paraules varen ser les que t’he dit –L’obscuritat mai farà mal a qui l’acceptat-, un cop cremada van llençar les cendres no en el riu on tocava sinó en una cort de porcs i van decidir que ningú portaria mai més el seu nom, van ser tants els intents per fer-la oblidar que va estar per sempre més en la memòria d’aquell poble” “És una història trista...” “És una història real, la vida és així, per molt que hi hagi gent que ens vulgui fer creure el contrari” “Jo crec que estem aquí per ser feliços, n’estic del tot segura...” aquí m’ha pogut, li hagués pogut explicar que ens darrers tres segles he vist fets que farien que maleís cada una de les lletres de la frase que havia dit, però no he pogut més que somriure, qui es pot negar a l’encant d’una noia jove i enganyada...