entrada 1040 (any 8)

Les modes venen i van, i ara la que sembla que ho està petant són les misses que dóna el més proper a Deu (o almenys el més proper sobre el paper i curialment parlant...), doncs res, que el nostre amic fa cada dia una missa per a audiències reduïdes on pot explicar a tots el xaxi presents que hi van les meravelles de la seva religió (quasi, quasi, com si es tractés d’una d’aquelles reunions de multipropietat, això si, sense tipa amb els pits enlaire per fer “empinar” les signatures dels contractes), doncs res que ja m’hi teniu per tal de veure en Yussef, un d’aquells qui els romanticons titllarien de germà de sang (tot i que nosaltres de sang més aviat poca...), el tipus m’esperava a la porta “No et molesta oi?, vinc sempre que puc, mira no hi puc fer més, ja sé que em diràs que tothom es pot deixar per qui i amb les mentides que vulgui o cregui, però aquest tipus té un no sé que...”, la meva mirada va ser suficient per deixar clar que no estava allí per tal que m’intentés vendre les bondats d’una religió que té molts més morts sobre les seves espatlles que qualsevulla de les sectes satàniques a les que persegueix, amb tot em va fer treure un comentari “Ja ho saps, mentre el catolicisme existeixi no mancaran ànimes a l’infern i mai tindran problemes d’espai al cel”, a l’entrar a l’església vaig notar aquell formigueig mentre veia com una de les finestres feia pampallugues, vaig somriure com la sensació de seguretat, de falsa seguretat, feia que ningú dels presents veiés aquell fenomen, i molt possiblement si l’haguessin vist, pocs hi haguessin caigut, que no era més que l’avís d’uns dels glifos dels vitralls conforme entrava algú que no era ben vingut en aquell espai, però allò era quelcom que s’havia dissenyat en una època on el concepte de “monstre” tenia un altre significat, un significat molt més real i terrorífic pels humans, ara davant el fet que no som tan visibles hem arribat a ser oblidats, i vosaltres feliços i nosaltres més tranquils. He de reconèixer que el sermó tenia el seu punt, un punt innovador i trencador, aquell mateix punt que havia vist a visionaris i a venedors de fum en la mateixa quantia, el tipus hi deixava anar el que calia i tenia un us del to i el so digne dels millors oradors, frases amb un final conegut però que ningú xafava i uns principis que no per bàsics deixaven de ser menys contundents, però tot té el seu moment i la paciència del vampir acostuma a esgotar-se davant les xerrameques d’aquell qui parla sense tenir clar de que està parlant, “Veuràs, el motiu de la meva visita és...” en Yussef em va mirar reprovadorament i jo vaig seguir “Et sona el nom de Sor Rosario?” el tipus va canviar el gest i tot i els seus intents vaig notar com la seva mirada es perdia en una zona on no hi havia ningú “No cal que la busquis, almenys no aquí... no m’ha calgut tenir cap consideració ver ella...” “Estem sols?” “Aquí?, en una església? No diguis tonteries, tens tots els ulls de l’infern sobre teu en aquest espai, i moltes coses a explicar... el teu comportament ens ha deixat en una situació un xic delicada, i tot per... com ho diria, pel sentiment per una humana. Saps? Si no em toqués matar-te pel que has fet ho faria per l’estúpid en que t’has convertit”