entrada 1051 (any 8)

Els monstres com jo mai som una opció, sempre som una necessitat, estem aquí per cobrir-les tot just quan les vostres limitacions humanes no us permeten fer el pas que toca ens cerqueu, d’aquesta forma podeu dormir per les nit pensant que encara hi ha algú pitjor que vosaltres; en el nostre cas ja fa segles que hem deixat de costat les vostres caduques i canviants escales de valors, els vostres més que discutibles i interpretables principis morals. En certa mesura hem esdevingut totalment lliures, i us puc ben assegurar que no hi ha ningú més esclau que aquell que té la llibertat màxima, perquè sempre hi ha una darrera frontera, sempre el hi ha el punt on es veu un més enllà amb el topall de les limitacions, i si, fins i tot els monstres tenim les nostres limitacions. La ciutat flueix d’humans, alguns diuen que les ciutats són com gegants cossos vius i els humans els transmissors de les emocions... crec que no estan del tot equivocats, amb tot les ciutats no deixen de ser com a immenses clavegueres i els humans la merda que hi circula, un mal menor considerant que només hi ha quelcom pitjor que merda circulant, i és que s’estigui massa estona quieta... m’agrada passejar observant el problemes complicats i irresolubles que la vostra caduca i senzilla existència us porta, la necessitat de la individualització col·lectiva que patiu, el punt de sentir-se únic i alhora membre del grup, aquella distància on no us considereu com els altres però tampoc diferents, aquells equilibris tan humans i alhora tan estúpids, lligant dos conceptes que van junts com són estupidesa i humanitat. Tot això m’ha portat a una cafeteria, i per acabar de refermar la meva idea hi havia dues mares que suposo deurien haver deixat els seus respectius gremlins al cole o on collons se’ls deixi ara, doncs res que una de les tipes tota exaltada li deia a l’altra “I vols creure que va la desgraciada de la professora i em diu que el meu fill és normal, que no té res... la molt imbècil aquella, i mira que li he explicat tot el que fa i res que segons ella tinc un nen com els altres, ho sents!, com els altres!!”, he somrigut perquè no hi ha res millor que prendre un cafè amb espectacle de franc, l’altra anava fent que si i a la mínima ha contra atacat dient que no sabia on acabarien, que havia portat la seva filla a la metgessa per tal que analitzés el creixement del seu pitram ,que semblava exigu i curtet... doncs res que la metgessa li havia dit que era del tot normal (de nou el mot maleït) i que “allò” (desenvolupament del pitram) estava subjecte a molts condicionants, al que la mare havia contestat “Miri, no sé que em vol dir, però sense pits una no es casa amb qui vol i qui necessita, així que vostè mateixa”, ainsssss aquí he estat a punt de fer l’onada davant aquesta màxima de la saviesa popular portada a l’àmbit de l’amor... si ja se sap que el que no faci una mare per la seva filla, n’estic segura que aquesta (amb bons pits) es follaria al marit de la filla sense masses problemes per tal que la filla hi estigués ben casada i no li manqués de res... com em deia un conegut “Dona’m humans i deixa’t estar de circ...”