entrada 1047 (any 8)

La boxa no és un esport, això ho saben tots els que l’han practicada, la boxa és la vida, per que com aquesta t’ensenya que te la passes bona part intentant evitar els cops del altres i esperant una oportunitat, i si dubtes quan aquesta es presenta senzillament la perds, i acabes a terra si l’altre la sap aprofitar, t’ensenya que no importa els cops que caiguis el que realment importa són les vegades que aixeques, i que un mai ha de perdre l’esperança, que rendir-se està a l’abast de tothom però persistir ni que sigui per rebre més cops només està a l’abast dels bojos o dels qui creuen en les oportunitats, i valgui a dir, que el món és d’aquesta dues tipologies de persones...m’ha vingut al cap veient aquest matí a gent que s’aixeca quan els altres fan el ronso o que directament venen sense després d’una jornada laboral nocturna i que sense perdre el somriure es calcen els guants i es colpegen sense pietat, perquè la pietat mal entesa porta a la condescendència, i si un s’aixeca o no va al llit el mínim que espera que és que el forcin al màxim, que facin que aquella estona justifiqui el dia, que un sol cop et tregui un somriure a la dutxa mentre el comentes i et mires els blaus que et sortiran o recordes com has caigut a plom quan t’han castigat el fetge, fa temps algú em va dir que no em refies de ningú que no fos capaç de llençar un bon cop de puny o d’encaixar-ne un, “coses senzilles que la civilització ha fet tornar difícils per no dir impossibles”, i no hi puc estar més d’acord, aquesta civilització que us heu inventat i que us ha de fer millors persones, senzillament us converteix en millors esclaus, us han enganyat amb la frase “No tens tot el que vols?, doncs sigues feliç i no preguntis, no sigui que perdis el què tens”. I un cop al carrer la primera sorpresa del matí quan un neogremlin se m’ha costat demanant-me si tenia un euret i cinquanta cèntims per tal que pogués agafar el bubús, he fet el gest però no acostumo a portar monedes, suposo que m’hagués pogut oferir a portar-lo, però igual m’haguessin acusat de pervertidor de menors, així que fent vena de civisme he trucat a la policia per comentar que hi havia un pidolaire demanant en plena via pública (us he de dir que en aquest espectacular país, aquest fet està penat),  i encara ha tingut sort que quan surto del gym no tinc massa gana i que ja era tard per fer un ressopó, i al arribar al cotxe la segona notícia del matí (i ja n’eren per les poques hores de matí que portava), una nota al vidre “Pots fugir però no et pots amagar” i una carota dibuixada, no m’ha calgut girar-me per veure com algú marxava del lloc del crim, i no ha pogut més que treure’m un somriure mentre mirava la carota dibuixada, i és que a vegades el destí et dóna aquestes coses en forma de premis inesperats i que et fan qüestionar si realment hi ha un equilibri còsmic o ens trobem en una situació d’etern desequilibri, on un senzill bri d’aire provoca la transformació del caos en una nova realitat totalment diferent en funció de la direcció i la intensitat d’aquest bri, i com em van dir fa temps “La vida és com una violació, per molt que et resisteixis acabarà per donar-te pel cul, així que el millor es relaxar-se i esperar que t’agradi”