entrada 1043 (any 8)

Fa temps em van dir que un esquirol podria creuar la península sense necessitat de baixar de cap arbre... avui mentre feia el cafè un tipus m’ha dit que s’ha arribat a un punt on es pot seguir a un tipus per tota la península sense perdre en cap moment el seu rastre, és a dir que si us furgueu el nas mentre us penseu que ningú us està mirant aneu venut (i qui diu el nas diu furgar qualsevol cosa com la polla per exemple, o la dona del veí...), la notícia no m’ha estranya, és el que s’està disposat a apagar per sentir-se segur (i atenció que sentir-se no vol dir estar-ho, perquè si mai s’embolica la troca us diran que han estat fets “aïllats” i que no cal que patiu, que com diuen per allà són un “mal necessari” per evitar-ne de pitjor, i canvio de tema que ja estic començant a trempar de lo idiotes que sou). Doncs res, cafè i poc després conversa amb un dels encarregats qui té un cartell sobre la seva taula amb una cita, com a mínim, explícita “Aquí no es discuteix, tu entres m’escoltes, calles i te’n vas”, tot i que al veure’m ha forçat el gest “Ja saps que això no va per...” he aixecat el braç que ja sé com acaba això, acota el cap i es gira oferint el seu culet i un ja no està per segons que... ens han contractat per una tasca i el tipus m’ha passat el dossier veient el nom del client no he pogut evitar un somriure, algú que un dia em va dir “No és més feliç qui més té o més pot tenir, tal i com ho hem fet creure a la gent. És més feliç qui senzillament menys desitja”, vaig estar va punt de contestar però m’hi vaig estar, no em pagaven per respondre o corregir, en la meva feina corregim errors no paraules així que un aprèn el valor del silenci i la discreció, tot i que desitjar poc ho deixo en mans dels estúpids o dels pobres, perquè no conec ningú que per molt poc que desitgi no desitgi com a mínim un centenar de coses (moltes pels altres però les acaba desitjant ell), així que he sortit al carrer i he agafat el bubus, no he pogut evitar el somriure al veure l’elenc de personatges que compartien aquell mitjà de transport “públic” amb mi, “Si això és la democràcia potser millor ens quedem en la tirania...” tal i com deia aquell romà veient en que us heu convertit, amb el flaire d’aquests mitjans de transport sempre m’he preguntat si parlem de mitjans públics o directament púbics. Tenia una parella de púberes al costat i no he pogut evitar un somriure quan una li deia a l’altra “Joeeeeeee que fooooooort, tu tan pija i tun pare tot un hipster, però que fort, d’u a deu tot un quinze tiaaaaaa”, ainsssss, i això és la màxima expressió de la creació?, doncs Déu deu estar de conya o directament matant-se a palles davant el seu èxit, la tipa que té el parte hipster m’ha mirat i amb un somriure ha tret un bolígraf i m’ha escrit a la mà un número dient “Abans no s’esborri t’hauràs corregut un parell de cops...”, allò m’ha fet somriure més encara, coi ja he lligat i no eren més que les onze del matí, si com deia aquell “Putes, el que es diu putes no masses, ara ties amb ganes de follar les que vulguis...”, i amb els segles he aprés que tothom sempre espera quelcom a canvi dels seus actes, i no s’espera menys pel sexe, he agraït l’oferiment mentre anava a baixar “Si vols ella també s’apunta...” ja no m’he girat, fotudament era el meu dia de sort, no una, no, dos púberes per a un pobre vampir.... un cop al carrer no he deixat de somriure per tal que el subnopolles que ens vigila amb les càmeres es pregunti “I aquest subnormal de que riu?”