entrada 1038-2 (any 8)

“Escriure és el crit dels tímids o dels muts...” em deia un amic meu mentre assaboríem el darrer cafè del sopar, “Fa temps escrivia amb la primera merda que agafava i em coses que es podien llegir, ara escric amb un coi de plomes que valen una pasta i només em surten merdes, ja ho veus...”, desitjava que arribessin els xarrups de bourbon, que et permeten a partir del tercer seguir escoltant sense escoltar res, obrint una porta a un món interior, sempre millor a aquest ...” , després del prescriptius xarrups i un cop de retorn a aquesta realitat ell ha seguit “Saps?, ho vaig intentar, viure en el món tal i com ho fas tu, creure que tot el que ens diuen, totes les mostres i tot el que ens pensem són enganyifes, que estem aquí per accident, que no hi ha res de bo, que tot són interessos i que som estimats en funció del que oferim més que no pas del que demanem... i no m’agrada, no m’agrada un món així, i et puc dir que ets un gran fill de puta”, “No cal que et recordi que tot i que no t’agradi aquest món, això no vol dir...” “Que no siguis real...”, vaig somriure aixecant el got i estirant l’ampolla, hi ha pocs mortals amb qui un pugui perdre el temps (i quan un és immortal perdre el temps és tot un eufemisme), vaig recordar una conversa de no feia massa on es podria resumir en que es divideix la societat, al exposar una situació extrema la persona va respondre amb un “Això no es pot fer...” al que vaig dir “No es pot, o no s’ha de...”, “És el mateix, si no s’ha de no es pot”, vaig tornar a somriure “Vas errada, el n’ s’ha de, és un luxe que es poden  permetre aquells que poden no fer”, la resta ja fa temps que sap que tot es pot fer, i que després ja es decidirà si s’havia o no de fer (i molt possiblement després de veure’n els resultats, així sou els humans). “Fosc” seguia el meu amic “Em vares deixar en la foscor absoluta, un món sense colors ni llums, les veig però sé que són un artifici, quelcom que el cervell ens fa veure per tal que aguantem un altre dia, ens enganyem veient allò que desitgem veure, en sentir-nos com ens volem sentir, i tot per donar sentit i no desitjar marxar abans d’hora, i quan algun cop arribem a la conclusió que val la pena plegar, descobrim que som covards, que al final ens fa por el desconegut, que per molt aventurers que ens considerem al final ningú vol iniciar un viatge cap al desconegut, amb tot, gràcies cabron per aquest descobriment i fer-me viure així, crec que mai t’ho pagaré prou bé...”. Vaig somriure tot sospesant si era o no el moment per la darrera lliçó, per dir-li que en aquest món s’arriba creient que un té dret a tot, per després creure que es té dret a quasi tot o si més no dret a tot allò que es creu que toca, per finalment descobrir que un senzillament no té dret a res, i a vegades ni tan sols dret a morir