entrada 978-2 (any 3)

Observo no exempt de certa sorpresa (bé, estaria sorprès si no conegués la imbecil•litat natural dels humans), com us arrossegueu en mans d’aquells que us han de fer la vida més fàcil, com aquests encantadors de serps a tall de flautistes fan sonar les seves cançons i vosaltres les balleu (i en l’analogia, les rates ho feien millor), en un intent que us treguin de sobre allò que no voleu, perquè ni tan sols us qüestioneu la dualitat del bo i del dolent, ja que vosaltres l’únic que voleu és el bo i el dolent que s’ho empassin els altres, llegia no fa massa un post d’una tipa que feia tot un exercici d’interioritzar les energies negatives per treure-les positives, en un procés alquímic que com a mínim no deixa de ser sorprenent, en un intent de que el dolor deixi de ser dolorós (ull a la incoherència del tema), en un intent de tenir un bitllet d’anada i no cal tornada als móns de iupi (o com collons s’escrigui), en un intent de perdre el dolor, de perdre la desesperança, de perdre l’angoixa, vaja de perdre tot allò que us classifica com a humans, i el bo és com us poseu en mans del primer que us promet que us pot fer la vida més fàcil, i apliqueu mil i una teràpies per tal de que us pugueu desprendre d’allò que no voleu, senzillament perquè no ho voleu... i és aleshores com divertit observo com després d’intents i més intents i algun que altre intent més, ho deixeu tot desesperançats als descobrir que no funciona, que no us podeu desprendre de tot allò, que a cada intent ho teniu de nou al costat, perquè senzillament un no pot matar a allò que forma a un mateix o no es pot desprendre d’allò que un mateix genera, sou el que sou, i alguns encara menys, una panda de nens malcriats que heu viscut de forma regalada i que en un tomb més de cargol ara voleu que us treguin de sobre tot el que no us agrada i només quedin els fets hedonistes en la vostra vida, i clar encara n’hi ha que et diuen “Costa viure amb el dolor...”, doncs bé, si una cosa sé és que amb els segles que porto entre vosaltres el dolor és quelcom del que no us en podreu salvar perquè va inherent a vosaltres mateixos, molt possiblement la gràcia no estigui en evitar-lo sinó senzillament en acceptar-lo, perquè un és el que és i no pas allò que un es creu o voldria ser, ara bé, això portat a l’extrem faria que forces dels que viuen de la venda de falsos somnis sota la forma de llibres miraculosos es trobessin a l’atur, i no seré jo qui els hi tregui el pa i més encara quan aquest pa els hi ve dels pobres imbècils com vosaltres, així que ja ho sabeu, viviu com us diguin els altres per tal de ser feliços més que no pas el viure com un cregui que ha de viure per ser-ho... com em van dir fa segles, no hi ha millor convençut que aquell que vol creure...