entrada 990 (any 3)

Ahir un tipus deia “Els que guanyaran les eleccions no ho faran pas perquè la gent cregui en el seu programa, ho faran perquè senzillament la gent ja no creu en el dels altres...”, em va fer sortir un somriure, ahir tocava un d’aquells sopars que tot i anar-hi convidat un se’n voldria desdir, una d’aquelles causes benèfiques que queden totalment pervertides en un acte de demostració de poder social que corroeix qualsevol intenció de bona voluntat, si enlloc d’enviar els diners recaptats pel sopar, s’enviessin el que havien costat vestits, maquillatge, perruqueries i d’altres (entre ells els serveis de noies de companyia i algun que altre noi) segurament s’haguessin enviat forces més diners, però la societat és així d’hipòcritament joputa, el tipus un paio que deuria rondar la seixantena i amb qui coincideixo en forces d’aquests saraos era qui havia parlat abans, a la taula teníem una parella joveneta i alguns de mitjana edat i ell per edat i aspecte i jo per edat deuríem ser els que portàvem més temps en aquest teatre (del bueno) que algú li ha donat per dir vida, doncs bé el vell ha seguit amb la xispa que dóna l’alcohol “La diferència entre els vells i els joves, és que els joves són influenciables i els vells tendeixen a voler influenciar, i els més vells senzillament estan directament influenciats...”, vaig somriure, el sopar va anar transcorrent entre plats i visites dels amfitrions/organitzadors que venien a preguntar si tot anava bé (suposo que cercant qualsevol excusa per queixar-se al restaurant i acabar per no pagar), em va fer gràcia enxampar a una de les organitzadores i preguntar-li el motiu del sopar, la tipa em va mirar sorprès “És per les malalties del tercer món, per recaptar diners per tal de poder comprar medicament que les curin...” “I em podries fer un llistat d’aquestes malalties...”, la tipa em va mirar intentant cercar qualsevol que despistat se la mirés (a ella o al seu escot) per fotre el camp (això si, amb una excusa del més educat), jo no em vaig donar per vençut “I un cop els hagueu curat que en fareu d’ells?, perquè suposo que sou conscients de la regulació natural de la població en aquells llocs, salvareu a gent de la malaltia per tal que es morin de gana?”, aquí la noia joveneta de la taula em va mirar contrariada i jo vaig decidir ser bon minyó deixant marxar a la xaxiorganitzadora aquella, tot preguntant-me quantes vides es podrien salvar només amb el conjunt de la seva roba interior i de pas quantes n’alegraria sense la roba interior... a la taula va sortir el tema del Govern de tecnòcrates (tan de moda) i la parella de joves va començar en una defensa dels valors democràtics, que la resta de la taula tot veient que ningú hi anava en contra anaven acceptant (ja sé sap que els anys fan que la gent perfeccioni la tècnica de “nedar i guardar la roba”), aquí el vell després d’assaborir de nou el vi (ell em deia amb un somriure que tenia pèrdues de memòria i necessitava beure sovint per recordar lo bo que era el vi) va dir: “En el fons no deixa de ser com les empreses familiars, el pare pot deixar que el fill porti l’empresa però si aquest no funciona els clients i els proveïdors acabaran per amenaçar al pare de no tenir-hi més tractes comercials, primer el pare farà que el seu fill es rodegi de tècnics que l’aconsellin, però si el fill creu més en ell que no pas amb els tècnics de poc servirà i el tema anirà a pitjor, al final l’empresa començarà a tenir problemes i els actors externs demanaran que al cap hi hagi algú que realment entengui com funcionen les coses, així que el pare o pagarà unes vacances al fill o li comprarà un cotxe o qualsevol altre història i deixarà l’empresa en mans dels que saben com va una empresa... a vegades la democràcia és un luxe que no ens podem permetre, està bé com a joc de sobretaula però quan van mal dades...”, vaig somriure aixecant el got, total com a molt dirien que era un vell xoxo tot i que tenia la clarivitat que mancava a tots els de la taula, aquí el jovenet va saltar “Si, si, un govern de tecnòcrates, un govern dels bancs...”, el vell quasi que s’ennuega i jo ja patia per les seves cada cop més freqüents pèrdues de memòria que feien que el tipus hagués de beure a cada poc, i va contestar... “Aquí hi ha el seu poder, els podeu nomenar bancs, mercats, poder financer, organitzacions ocultes, el xoxodtprima o com vulgueu, però en el fons són força més propers i coneguts, són senzillament els que tenen, i que tenen quelcom en comú tan visquin a Xina, França, Berlin o a Castillejo del Montalaz, i és que volen seguir tenint, i aquí la seva força mentre tots teniu idees diferents ells en tenen una de sola, ser igual o més rics encara, i no tenen ni escrúpols ni morals tal com les enteneu, i això si, si tenen quelcom són recursos... així que el millor invent va ser crear ents que ningú pot veure però als que tothom pot criticar per tal que ells segueixin fent el que saben fer, enganyar i fer-se més rics...”, “I si és així que podem fer?” va dir el jove cadell, i el vell li va contestar resignadament “Matar al teu pare i repartir el que té, perquè ell no ho farà i si descobreix que tu ho vols fer et matarà a tu...” tots els de la taula van callar, finalment el jove va dir “Va avi quines pensades que tens!” vaig somriure i encara més quan un de la taula que havia estat callat va saltar “Escolti pare no li doni idees al nen!”, aquí quasi que exploto aixecant la copa i brindant amb el vell, sinó fos per ells aquest món seria força més maco estèticament, més maco i més merdós moral i èticament...