entrada 991 (any 3)

Em van acompanyar a una espècia de tenda que havien muntat en un temps record prop del poblat, un cop dins vaig veure algunes gàbies on anaven posant als indígenes, al centre hi havia diverses taules i cadires que em van recordar alguns dels episodis més foscos de la inquisició, la tipa va ordenar a un parell de soldats que agafessin els homes i dones per igual i els anessin lligant a la taula, vaig veure el somriure en un ajudant de la dona aquella que amb bata de doctora va donar les primeres ordres, sempre m’ha fet gràcia que tan doctors com els que treballen en alguns escorxadors portin la mateixa bata… l’ajudant amb una precisió quirúrgica va tallar el peu a una de les dones que va començar a cridar, vaig veure com algú ho filmava mentre ella cridava i donava ordres, no satisfeta va fer que deslliguessin a la noia i la traguessin de la tenda tot dient al seu ajudant que s’ho mirava com a un nen que li han pres el joguet nou “Ja t’ho han dit, només un membre no els podem deixar inútils per tal que treballin, si només els hi fa falta un encara serviran per fer tasques!”, al següent li van tallar un braç a l’alçada del colze i ella va començar a donar ordres de nou, un cop acabat van demanar dos “voluntaris” més, un dels joves que tenia al meu costat s’ho mirava tot sense entendre res “Què fan?” em va preguntar sorprès, en les ments d’aquells era impossible entendre el que feien aquells que tenien allí davant, vaig forçar un somriure “Actuen eficientment i civilitzadament” li vaig contestar, tot preguntant-me si no serien els salvatges els civilitzats allí, la tipa va mirar a la dona que havien lligat a la taula i que no parava de cridar “Així ens va millor, han d’estar en estat de pànic i de shock per tal de que les situacions siguin iguals que al camp de batalla” va ordenar que li tallessin la cama a l’alçada del genoll la noia va cridar fins quedar inconscient mentre la doctora donava instruccions, no van aturar-se, en un racó hi havia ja forces membres i jo havia vist no menys d’una desena de formes d’intentar curar les ferides, la tipa se’m va acostar mirant-me amb un somriure “Encara que no m’entenguis suposo que ja saps de que va el tema, veuràs estem a punt de començar una guerra i tindrem ferits entre els nostres, i el hi oferirem la millor atenció mèdica per tal de minimitzar les ferides, tot i que per aconseguir-ho, hem de fer proves amb persones, si és que se us pot dir així, per tal de fer avançar la ciència mèdica, i no saps com d’agraïts us estem de la vostra col·laboració…, ja el podeu treure!”, un dels soldats va obrir la porta mentre un altre vigilava, hi havia quatre soldats al recinte em vaig sentir insultat, el tipus va entrar a la cel·la i em va donar una empenta per fer-me fora, m’hi vaig resistir i l’empenta va ser més forta, tan que em va llençar cap endavant ell va riure fins que va contemplar com acabava davant al que tenia davant un cop al plexe mentre girava traient-li el seu ganivet del cinturó li vaig tallar el coll i sense parar el vaig llençar contra el que m’havia empés, el tipus va anar al fons de la cel·la amb el ganivet clavat al cor, els altres dos soldats em van mirar sorpresos i mentre esperaven que fugís van quedar descentrats de veure com anava contra ells, vaig picar a una safata agafant dos escarpells llençant-lis, no seria mortal però si suficient per distreure’ls, em vaig llençar contra ells un cop a la nou del primer el va deixar fora de combat el segon es va girar per rebre un cop a la barbeta que li feia girar el cap, li vaig agafar per deixar-lo sobre la meva espatlla un cop sec i el coll va agafar un angle impossible, la doctora em mirava sorpresa i l’ajudant va obrir la boca de la que no va sortir cap so al notar un bisturí al seu coll “Et tu quoque” li vaig dir mentre notava una humitat que li regalimava per la cama, vaig somriure tot veient com de ràpid que es pot passar de ser un valent a un veritable covard, la doctora em va mirar “Suposo que hem comés un petit error i em deus entendre… no som salvatges nosaltres crec que ho podrem portar civilitzadament…” la vaig mirar divertit, veure-la amb la bata tacada de sang i no precisament per salvar i ajudar a la gent (més que jurar s’havia cagat en el pobre Hipòcrates i el seu jurament, això o a Alamània el tenien entès d’una forma força “particular” ), i amb la mirada encara encesa del que havia fet i tot el conjunt d’extremitats rere seu em va fer plantejar si allò era precisament “civilitzat”, vaig deixar anar a l’ajudant dient-li “Ara li diré el que farem, suposo que aquest cau deu tenir una sortida “alternativa” i abans que em digui que no li puc assegurar que si jo m’hi fico no em preocuparé de salvar-li la vida si començo a jugar al seu joc… així que siguem sincers i igual ens en sortim tots..”, la tipa va mirar-me i per un instant la seva mirada la va trair, vaig somriure acostant-me a ella quan el jove de la tribu es va posar al mig “Crec que viva ens podria servir més que no pas morta…”, vaig forçar el gest tot pensant en el que arriba a ser un quan un “salvatge” t’ha de donar consells, vam sortir de la tenda i vam caminar per la selva durant uns dies, sempre allunyant-nos dels camins, va ser al tercer dia quan el jove em va dir el que jo ja sabia, que feia unes hores que ens estaven seguint, sabia qui no era així que vaig demanar que ens aturéssim, al poc van aparèixer uns altres natius que ens van anar rodejant, allò començava a pintar malament quan el que deuria ser el cap dels mateixos se’ns va acostar demanant-nos qui érem, quan el jove va dir el nom de la seva tribu el tipus se’l va mirar tot dient-li “No podem matar fantasmes ni barallar-nos’hi, la vostra tribu no existeix esteu tots morts, heu caigut sota les mans dels salvatges vinguts de fora… en mans d’aquells que ni tan sols saben les regles de les batalles, senzillament exterminen i roben… per nosaltres sou uns nens perduts sense tribu i crec que podríeu venir amb nosaltres…”, el jove em va mirar i jo no vaig poder més que pensar en el bruixot, una dona d’aquells se’m va acostar apartant als que l’envoltaven i la protegien, un cop davant meu em va mirar acariciant aixecant-me la barbeta i mirant-me als ulls “Ja et van dir que els salvaries oi?, com s’ha de veure el món quan un monstre que hi és per matar acaba per donar la vida, i encara coses més estranyes veure’m abans que el pare sol deixi el lloc a la mare lluna….”, em van preguntar que havien de fer amb la dona i el noi, vaig somriure tot dient que el millor era deixar-los… m’hi vaig acostar dient-li a ella “Teniu l’oportunitat de fotre el camp, ara bé, si us torno a veure a tu o a qualsevol dels teus pots tenir per segur que el mataré a ell i vindré per tu, ha quedat clar?” ella va fer que si amb el cap “Ja ho veus” vaig seguir dient-li “A vegades els salvatges són més civilitzats…”, i tot m’ha vingut al cap al veure com es donava un premi a una doctora especialitzada el tractament de ferides extremes i en cirurgia reconstructiva, veient la fotografia he vist a aquella doctora, i veient el nom i cognoms no he pogut més que reconèixer que havia sortit a la seva mare…