entrada 987-2 (any 3)

Darrer dia de classe, avui tocava examen, amb el temps havia arribat a creure que putejant el personal amb exàmens difícils acabaria per no tenir feina i no em tocaria anar a perdre el temps intentat instruir a aquells que senzillament volen una nota i justificar l’estona que perden per qualsevol aula, però heus ací que encabronats hi ha un grup any rere any d’irreductibles imbècils que venen a classe i a més es presenten a l’examen, i sé que si baixés el nivell es molestarien, perquè tenen clar que en aquest cas aprovar l’examen demostra no tan sols que un té la capacitat d’empollar i memoritzar, així que després de repartir-los i molt acadèmicament dir que els podien girar hi ha hagut les primeres cagades en tot i com s’han aixecat els que han vist que la probabilitat en segons que, pot ser de tot menys probable, per la resta els hi he advertit que només hi ha quelcom que em molesti més que una demostració d’ignorància com és el no presentar-se o sortir donant l’examen en blanc, i és que em facin perdre el temps fent-me llegir el que ja sé o el que no és..., de fet lo de l’examen no deixa de ser un putu pariplé, des del primer dia i cop d’ull un ja té clar els que valen la pena de ser salvats dels que senzillament es poden deixar en el mar de la vulgaritat, bé, més aviat oceà de la ignorància que ens rodeja, i el divertit és que no cal preocupar-se que copiïn, cap dels cadells presents deixarà que ningú li prengui la seva parcel•leta de sapiència sota perill de quedar com a més tonto que l’altre, i el tema de copiar d’apunts o d’altres elements queda descartat per la pèrdua de crèdit que denota davant la resta... i de fet, i quan en un examen el que es mira és la comprensió i la capacitat més que no pas la memorística com si els hi vols deixar accés a la wikipedia... per acabar d’arrodonir-ho i demostrar la possibilitat de la quadratura del cercle, els hi he dit que tot preveient com aniria el tema els hi escurçava un xic el temps de l’examen ja que havia quedat per fer un cafè i ells s’han queixat el que ha fet que els hi recordés que estaven perdent un temps preciós (bé, si el podien fer servir per fer quelcom) mentre es queixaven, tot mirant a aquells que sense queixar-se estaven ja en l’examen, i a qui segurament els hi sobraria temps mentre que aquells que es queixaven ens hi mancaria, perquè encara n’hi ha que creuen que el coneixement apareix amb el pas del temps... i després de patir els monstres ha tocat el cafè, el tipus m’ha explicat la darrera que li ha passat i quasi que fem que ens fotin fora de la cafeteria, em deia que feia res havia tingut davant seu una noia jove, el seu pare i la seva mare, i que la tipa deia no trobar-se bé (vegis tipa per noia jove), després de les proves (per justificar un diagnòstic que el tipus tenia clar) els hi ha donat les felicitat tot dient que serien avis, el pare no s’ho ha pres massa bé i la noia ha dit que era impossible que ella... (aquí el meu amic se l’ha mirada de fit a fit tot pensant “Va tingues collons, millor dir ovaris, de dir que no has fotut un putu polvo, va, va...”), tot interromput pel pare que ha començat a cridar “El mato, el mato!” i la mare que intentava posar pau, i heus ací l’excusa de la noia “Ara que hi penso... a l’estiu vam estar a la platja i un cop a l’aigua ell em va dir que anava molt calent, jo no vaig voler fer res, però ell es va fer una palla dins el mar davant meu... no sé, igual ve d’aquí...”, el meu conegut quasi que es mor de riure allí mateix o explota tot intentant aguantar-se, ara el millor ha estat la cara de la mare tot preguntant “Doctor vostè ho creu possible?”, ell s’ha posat seriós tot preguntat “Es diu Rambo?, John Rambo el noi?” i ella ha respòs, “No, es diu Net Ramo-net...”, aquí ja no ha pogut més i ha sortit del box sense aguantar-se el riure, tot pensant que almenys esperava que la tipa s’ho hagués passat bé follant i que com sortís un nen/a com la família els seus deixebles professionals tindrien l’espectacle assegurat pels anys venidors....