entrada 989-2 (any 3)

Avui tocava fer el cafè sol, prendre taula i mirar al voltant, veure la fauna humana en el seu més ampli sentit, tota confiada creient que aquell que se’ls mira no deixa de ser més que un pobre desgraciat que ha caigut per accident en aquell edèn on fan la seva vida social... tenia davant meu una taula on la quantitat de diners que tenien era directament proporcional als anys que sumaven i on les ganes de compartir-los era també directament proporcional als anys que els hi quedaven de vida... dels tres només una parlava amb un francès decent, la resta atemptaven la llengua de Moliere amb aquell inevitable accent de català que fa que més d’un francès molt educadament et digui que no t’esforcis i que li parlis directament en anglès, i això provenint d’un francès ja és... ha estat aleshores quan ha entrat en Jacob, el tipus m’ha vist però ha estat interceptat pels de la taula que es veu que eren grans amics dels seus pares, ells els ha atès educadament tot responent de forma neutral a les seves preguntes i ha seguit el seu camí sense dir-me res i tot sense poder evitar un somriure; encara recordo el dia que el pare del Jacob em va comentar que tenia un problema amb el seu fill, el tipus era genial, ara bé, el fet de no aprendre a comptar fins a tres feia que les seves explosions de caràcter li portessin forces problemes, el pare em comentava que a més anaven a més en nombre i potència amb el pas dels anys, tot demanant-me si hi podia fer res al respecte, vaig somriure tot quedant amb ells dos, no em va costar fer-lo saltar, dos petites observacions i el tenia encès a escassos centímetres de la meva cara i fent que el que m’hagués rentat la cara pel matí fos un acte del tot inútil... li vaig dir al pare que ens deixés, un cop sols li vaig dir “Suposo que et diran que has de canviar que has d’evitar aquests atacs que tens... doncs mira, no ho has de fer, perquè aquesta és la teva potencialitat, i negar la potencialitat que tenim tot intentat de canviar-la ens torna inútils i ineficients, perquè competirem amb d’altres que tindran en el que volem aprendre la seva potencialitat, el que has amb els teus atacs és acumular-los, centrar-te, potenciar-los i focalitzar-los, per deixar-los anar en el moment just, només has d’aprendre a tenir un xic de paciència... fa temps un artiller em deia que l’important no és disparar o la cadència de foc, l’important és disparar quan toca i on toca...”, el tipus em mirava sense entendre massa bé el que li estava dient, així que vaig decidir baixar el llistó “Mira, és com un futbolista, no farà més gols per estar xutant tota l’estona a porteria, el que ha de fer és esperar i xutar just en el moment oportú, l’oportunitat més la potència són imparables”, el tipus seguia amb la seva cara, i vaig baixar encara més el nivell “Escolta xatu, pots ser el paio que folla millor del món, però com no et treballis les titis abans de demostrar-lis les teves capacitats poc els hi demostraràs, i passaràs de ser el tipus que folla millor del món al tipus que es fot més palles del món...”, ell va anar posant-se cada cop més vermell i li va costar dir-me “Em prens per imbècil, no? crec que t’he entès des del començament...” “Segur?” ell va estar a punt de saltar, però es va aturar i va somriure “Si, segur...”, ha estat una de les lliçons més ràpides, i de fet moltes vegades la quantitat i duració de les lliçons venen determinades per la pasta de l’alumne, doncs res, que avui el tenia a la barra tot dinant i al vells davant, quan marxava un dels vells li ha dit a la cambrera que els cobrés i de pas també cobrés al Jacob que el convidaven, la cambrera els hi ha dit “Ho sento, però el Sr. Jacob els ha convidat i ha pagat...” , el ell s’ha qeudat parat per encabronar-se i no he pogut somriure tot pensat que ella si que podia convidar, ara bé, a ell no el podien convidar, i ha acabat amb un “Si és qeu no es pot ser vell” i la seva parella amb un somriure delator li ha constestat “Primer el pare i ara el fill... si és que no aprens”, ahhhh i el molt cabron a mi ni el cafè.... si és que no hauria de ser tan bon professor...