entrada 986-2 (any 3)

Sense ànim de generalitzar si em preguntessin a que sonen els diumenges per la tarda molt possiblement diria que tenen un so semblant a aquest… un so on pots arribar i agafar per sorpresa a la teva parella, un so que et permet fer l’imbècil amb passes de salsa i que el ritme et deixa fer les correccions adients per no quedar en ridícul, i més quan un és coneixedor que si algú acaba per trepitjar a l’altre serà aquest pobre vampir que per molts segles que porti per aquest món sempre se li han resistit els balls tribals com aquest… i et mires i somrius tot pensant que molt possiblement qualsevol voyeur accidental acabaria per creure que estàs més tocat del bolet del que un pot arribar a pensar, però tot mirant a la teva parella rius pensant que igual tu no ets l’Astaire tot i que ella en tingui força de la Rogers, et retorna el somriure i pots notar com els seus peus quasi bé no toquen el terra, a ritme de la música es va animant sense deixar-te massa en evidència i tu recordes llocs i cares i més encara recordes situacions que has viscut amb ella o sense ella (tampoc cal ser egoista), i ella no deixa de somriure suposo que deuria desitjar que tots els diumenges acabessin d’aquesta manera, fent passes impossibles pel menjador tot intentat evitar els mobles que com a ballarins maldestres s’han proposat de trencar el moment, ensopegues amb una cadira i la teva parella deixa anar un “Ho sento Sr. records a la seva senyora…”, i et fa sortir un somriure, molt possiblement hi ha hagut molta merda abans i més que n’hi haurà després (un fet inherent al viure amb humans), però te n’oblides i et centres en la música, ella et pica l’ullet “Mortal a l’aire?” tu mires el sostre que sembla força més baix que de costum i et preguntes si és perquè estàs volant i contestes “Millor ho deixem per un altre dia…” que no és qüestió d’acabar a urgències i tenir d’explicar quelcom que ningú es creurà… i aleshores tu recordes el dia que la vas conèixer el posat de dur que vas fer i com ella va somriure, el mateix somriure que ara dibuixa com si el temps no hagués passat per ella, notes el seus cabells movent-se al ritme de la música tot i el temps et sembla que fa un xic massa de calor i és que després d’uns segles un ja no està per masses balls… ella somriu amb els darrers acords de la cançó “Tot un plaer cavaller” et diu mentre es va separant i veus com la mà que la tenia agafada queda orfe “Li apunto un ball a la meva llibreta social…” et diu amb un to burleta mentre es fa fonedís, i és aleshores quan un agraeix que tot i estar sol sempre quedin els fantasmes per fer-nos companyia, somrius i li dones de nou al play, aquest cop sense partenaire de ball i la cançó ja no sona igual, les situacions només es viuen una vegada diuen, les repeticions no deixen de ser això repeticions…