entrada 988-2 (any 3)

En Iuri era un soviet amb totes les lletres, i quan el vaig conèixer encara donava un cert orgull dir que un era fill de la gran mare russa, el tipus es guanyava la vida com a pilot d’una d’aquelles línies aèries que no surten per enlloc, es dedicava a portar allò que algú havia venut (tot i que no es podia vendre) a qualsevol país africà a canvi de retornar amb l’aparell ple de recursos naturals, en aquell temps Àfrica era dels russos com ara ho és dels xinesos,tot i que els seus habitants saben que per molt que es vulgui Àfrica sempre serà massa Àfrica per un sol país... en Iuri no feia preguntes, senzillament pilotava, cobrava i s’emborratxava, força soviètic en poques paraules, com ell em deia “No ens han ensenyat a fer preguntes o qüestionar-nos els que fem, ens han ensenyat a fer-ho i ja està...” deia tot aixecant el got de vodka i bevent-se’l d’un glop (com ha de ser...), el tipus una nit de certes confidències em va dir “Quan a un no se li fa estrany imaginar-se a la seva parella follant amb algú altre es pot dir que està força cardat...”, sempre m’ha fet gràcia aquesta lògica soviètica, i la sensació de que tot i ser nacionals d’una de les grans potències sempre anaven mancats de quelcom, com si l’autoestima no el hi fos permesa i només pogués ser gaudida pels gran mandataris del partit, en un dels darrers aeroports on ens vam creuar el tipus tenia en semi-propietat una taula prop de la barra on hi havia una corredor aeri etílic constant entre aquesta i la seva taula, d’on les ampolles volaven i retornaven sense necessitat de cap torre de control, al seu voltant tot un reguitzell de noies de color que intentaven ser la més, més, de totes, aquella que s’endugués el premi gros (i el Iuri era força gros), el tipus em va fer un gest i em vaig seure entre tot aquell harem monocolor, el tipus va aprofitar per demanar una ampolla més i me les va anar presentant al que cada una d’elles anava dibuixant un somriure, mentalment vaig intentar catalogar l’edat que tenien i entendre com podia ser que els hi faltessin més dents que no pas les que tenien... en Iuri aquell dia estava escandalitzat de la situació de les dones allí, i allò venint d’un rus no va poder fer-me més que somriure tot pensant en que no són precisament un model a seguir el tipus em deia: “Ja ho veus, amb el temps un aprèn l’infecte dialecte (per dir-ho d’alguna forma) que parlen aquesta panda, i una de les tipes li deia a la seva companya: no fotis que només volen follar?, i no s’emborratxen?, i no ens pegaran?, van mínimament nets?, no ens violaran?, i a més ens pagaran per fer-ho?, definitivament els Deus ens han somrigut...”, vaig somriure, pels segles que porto en aquesta merda de món sé que no es pot lluitar contra els elements, bé corregeixo, es pot lluitar contra els elements, el que no es pot esperar és guanyar-los...