entrada 998 (any 3)

Ahir la nit mentre sonava això estava amb un tipus qui m’anava explicant els canvis d’orientació sexual d’alguns dels presents, tal i com ell em deia: “Sembla que és més fàcil canviar de sexe a follar, que no pas de roba interior en alguns casos..” va aconseguir fer-me treure un somriure, a la barra hi havia un conegut qui em va demanar una copa, vaig somriure “Suposo que deu ser la forma de pagament del que m’explicaràs…”, el tipus va arrufar el nas “No entenc la incapacitat de la gent per tenir un mínim de conversa…”, el tipus m’explicava com en un món on tothom fes el correcte arribaria un punt on la gent no sabria si allò que fa és precisament el correcte, els humans (tal com ell deia) són animals que mesuren els seus actes per comparació, així doncs es necessiten de veritables actes salvatges per tal d’entendre el que és un acte civilitzat (tot i que moltes vegades la definició de la civilització dels actes no deixa de ser força personal…), també em comentava com tornen a sortir pel·lícules (i cada cop més) on de forma directa o indirecta es ve a dir que a partir de certa edat la gent esdevé més problema que no pas solució, i tal com ell em deia “Si no els hi posen data de caducitat als iaios és que per sort els iaios tenen forces més collons que no pas els joves, ara bé, no dubtis que el dia que alguns d’aquests iaios es garanteixin la seva pervivència la resta ja ha begut oli…”, vaig aixecar la copa i tot encuriosit li vaig preguntar si el seu cadell l’havia perdonat, ell va somriure “Doncs no crec, mira vaig trobar genial que anés a aquelles concentracions de joves hiperimplicats amb els problemes dels altres, i per això ja li vaig dir que aquest Nadal cap regal, que els diners els cediria a organitzacions d’aquelles que ell tan defensa, i no vegis el cabreig que va agafar tot dient que ell volia anar a esquiar… i per seguir sent conscienciat ja li he dit que la pasta que em costen els seus estudis els penso cedir a la universitat per tal que facin beques per aquells que tenen millors notes i més problemes econòmics que no pas ell…”; la nit va anar bé, curta com sempre, tot i això no ha deixat de tocar-me els kllons que truquessin a la porta de casa aquest matí, al obrir-la m’he trobat amb una veïna, la tipa m’ha mirat tot dibuixant el seu millor somriure “Et puc demanar un favor?”, m’ha fet gràcia perquè la frase que ella volia dir era “Em pots fer un favor?”, intentava sospesar si canviaria molt o no si l’engegava dins la meva posició veïnal, però veient la cara de la tipa al final he cedit a canvi d’un cafè, al entrar a casa he vist a la seva filla que entrava a la seva cambra dient entre somriures “Ja et deia jo que acabaríem així…”, la mare ha remugat mentre m’acompanyava a la seva habitació m’he quedat mirant el llit tot pensant que quan un llit passa a ser un lloc on deixar roba i d’altres malament… dins l’habitació i havia tot un reguitzell de peces i cargols i al mig de tot un plànol, no calia però ella m’ho ha dit perdent la poca autoestima que li quedava “Ens van dir que era fàcil muntar-lo, però mira, no sé… no estem fets per aquestes coses, i no veus lo pesadet que es va fotre el Jordi (el seu marit) en anar-hi i comprar alguna cosa… i la cosa la tens aquí, em pots donar un cop de mà per muntar-lo?”, “I el Jordi?”, ella resignadament m’ha contestat “Què no has entès de: vull muntar-lo?”