Algú em va dir fa temps que si després de parlar amb una persona un té la sensació que queda més buit que a l’inici de la conversa el millor que pot fer és deixar de parlar o tractar amb aquella persona, i això és aplicable a tots els àmbits... avui també parlava amb un tipus que em deia entre rialles la quantitat de gent que es mira els programes del cor i que mai ho reconeixen, o que si ho fan et venen amb excuses força increïbles, i una de les més esteses és la que diuen que ho fan per tal de poder fer la migdiada... bé, suposo que si com diuen algun tipus de música pot despertar parts ocultes del cervell aquests programes poden deixar-les fregides i convertir a un tipus en un perfecte vegetal intel•lectual, amb premi i menció honoris causa al baveig homeril... perquè no deixa de ser, com a mínim, increïble que algú es pugui adormir sota l’escàndol de la panda de mongomentals que surten en aquests programes, i més encara quan després et fan tota una ponència de qui és qui en qualsevol revista o fotograma que surti per la caixa tonta, i aleshores te’ls mires i al veure’s descoberts deixen anar un “Mira, és que abans de dormir els escolto una mica i alguna cosa queda”, coi doncs!; que sempre els hi quedi justament el que un veu quina casualitat més casual... tot i que fent pròpia la teoria de la memòria com una pissarra que un va omplint i que no es pot esborrar per tornar a ser omplerta fa por la quantitat de xorrades que aquests animalons deixen que els hi serigrafiïn... així que si voleu rebre empremtes us proposo la següent:
"Siendo ésas las premisas para encontrar en qué consiste la identidad personal, debemos ahora considerar qué significa persona. Pienso que ésta es un ser pensante e inteligente, provista de razón y de reflexión, y que puede considerarse asimismo como una misma cosa pensante en diferentes tiempos y lugares; lo que tan sólo hace porque tiene conciencia, porque es algo inseparable del pensamiento, y que para mí le es esencial, pues es imposible que uno perciba sin percibir lo que hace. Cuando vemos, oímos, olemos, gustamos, sentimos, meditamos o deseamos algo, sabemos que actuamos así. Así sucede siempre con nuestras sensaciones o percepciones actuales, y es precisamente por eso por lo que cada uno es para sí mismo lo que él llama él mismo [...]. Pues como el estar provisto de conciencia siempre va acompañado de pensamiento, y eso es lo que hace que cada uno sea lo que él llama sí mismo, y de ese modo se distingue de todas las demás cosas pensantes, en eso consiste únicamente la identidad personal, es decir, la identidad del ser racional, hasta el punto que ese tener conciencia puede alargarse hacia atrás, hacia cualquier parte de la acción o del pensamiento ya pasados, y alcanzar la identidad de esa persona: ya hasta el punto de que esa persona será tanto la misma ahora como entonces, y la misma acción pasada fue realizada por el mismo que reflexiona ahora sobre ella que sobre el que la realizó". (Ensayo sobre el entendimiento humano, l.2, cap. 27, n. 11, editora Nacional, Madrid 1980, vol.1, p. 492-493).
Bé això o us podeu quedar amb el “Andreita coméme el xoxo” o era “Andreita comete el pollo”?, vaja que ja ni recordo... perquè ja sé sap que “Por mi hija me forro!” o era “Por mi hija mato, ma-to...” en tota una demostració que va anar al cole el dia que dividien les paraules en síl•labes... avui he acabat després de la conversa amb una tipa fent el cafè qui em comentava divertida l’últim atac de banyes al que ha estat sotmesa “No es pot tenir un marit maco...” jo hagués dit quelcom com “No es pot tenir una marit cabron i tenir un xic d’autoestima”, però... cadascú té el dret de acontentar-se amb el que vulgui, i la tipa seguia “A vegades hi penso si em valdria més la pena estar amb un home més fidel però alhora menys interessant que el que tinc i sempre arribo a la mateixa conclusió, per molt que em molesti que m’enganyi el temps que passo amb ell entre infidelitat i infidelitat sobrepassa en molt al temps que pugui estar amb qualsevol altre que em jurés amor etern...”, i com ja he escrit en altres cops s’arriba a la conclusió que segons en què és preferible tenir un caramel xupat per tothom que no pas una merda de propietat exclusiva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada