entrada 988 (any 3)

Avui mentre fèiem el cafè el bo del Josep ens ha explicat la darrera “disfuncionalitat social” que ha patit, doncs res, que el tipus aquest matí al obrir la nevera ha observat com l’excel•lent compra de “Compri quatre i paguin dos” de pasta fresca que va fer ha servit per tal que tres dels quatre envasos estiguessin a punt de caducar, i el tipus amb un atac de falsa solidaritat els ha agafat i ha decidit portar-los a un banc d’aliments (segons ell encara tenien 2 dies de vida, més la que se’ls hi vulgui donar en “gràcia”), així que ja el veieu en el banc d’aliments bossa en mà i mirant de no agafar res dolent en aquell antro, ara bé, el millor ha estat quan se li ha acostat una joveneta qui li ha preguntat “Tu diràs?”, ell ha trigat a contestar després d’aquell atac de tuteig a primera hora del matí, tot i així i després de superar-ho li ha explicat el tema allargant la bossa amb el menjar, la noia se l’ha mirar i li ha dit “Escolta que et penses que és això?, que aquí la gent menja el que vosaltres no voleu?, que els hi donem sobres? Mira igual ens podries portar el que vas tirar ahir per sopar!, si vols col•laborar ens has de donar el teu compte corrent i fer una aportació o bé anar als centres que tenim seleccionats i comprar el que ells et diran que necessitem...”, en Josep ha trigat uns segons a computar, processar i entendre tota aquella informació, ha somrigut, ha donat les gràcies per la informació i ha sortit del antro tot llençant el menjar en els diferents contenidors (ell està plenament conscienciat amb el tema del reciclatge), i mentre m’ho deia m’ha dit “Mira, m’ha vingut al cap el Guille i el seu famós “I zi mejor la pateo”...”, aquí ens hem fotut tots un fart de riure, han arribat els segons cafès i una de les cambreres que ens atén i ens pateix al veure el Josep li ha dit “Ep mestre, que vàreu dir que un dia m’explicaríeu el tema aquest de la cosina de risc...”, el Josep ha somrigut amb complaença al veure aquell petit intent de coneixement (tot i que d’on venia era un gran intent, tal com deia aquell; tot és relatiu...), i li ha dit “Per començar la cosina de risc és la d’aquest, que en veritat és una cosina de molt alt risc...” (riures generalitzats a la taula i la cambrera baixant la mirada), ell ha seguit “El tema és que tota la Unió Europea actua com si fos una comunitat de propietaris, diuen que viuen en un mateix espai tot i que a casa seva tothom fa el que li rota, i com et pots imaginar, hi ha famílies que guanyen més que les altres i tenen una casa millor moblada i adecentada que la de la resta... això si, tots paguen les despeses de comunitat i quan algú no pot, ja hi ha els veïns amb més pols econòmic que fan el pagament tot esperant que els veïns pobres a canvi els ajudin en alguna tasca de veïnatge i els hi cedeixin el pas a l’ascensor, i de pas no toquin massa els collons, ara bé, imagina per un moment que cal demanar un préstec important per exemple per reformar la façana de l’edifici, aquí entra la figura del Banc que serà aquell qui deixarà els diners, el Banc es reuneix amb cada veí i veu amb bons ulls deixar els diners als que en tenen perquè sap que cobrarà, fins i tot els que en tenen podrien pagar la seva part sense endeutar-se, així que per aquests el Banc no té cap problema de deixar-lis els diners, ara bé... i pels altres?, bé el banc els anirà catalogant i anirà fixant un interès que hauran de pagar pels diners en funció del risc de cada família, fins i tot es podria donar el cas que el banc no volgués fer cap préstec a alguna família de la que conegui les seves dificultats per arribar a final de mes, així doncs per fer la reforma de tot l’edifici (ja no parlem de fer-la només per aquells que obtenen els diners), els rics hauran d’agafar responsabilitats i avalar als que no tenen tan, però això alhora fa que la seva posició també es vegi compromesa davant aquestes noves responsabilitats que van agafant, el que fa variar el seu risc fent-lo més alt i fent que la seva posició ja no es vegi tan segura davant els altres...” la noia el mirava amb els ulls oberts i li ha preguntat “I així? Quina solució té això?” el Josep ha tornat a somriure “O bé donar el valor que hauria de tenir la comunitat de propietaris i que sense fer massa soroll exterior per si feina interior solucioni el tema de les reformes, o que s’accepti la veritat universal de que els rics només poden viure amb rics i els pobres amb pobres... i que els primers poden fer les reformes a casa que vulguin i els segons els hi toca viure on poden...”, “Ara ho entenc una mica més...” ha dit ella amb un somriure que li ha durat el que ha trigat en Josep a contestar “Doncs hauries d’estar contenta que això en tu ja és molt...” la tipa ha marxat cagant-se en tot i ell ha dit mirant-nos “Algú sap perquè s’ha enfadat?...”