entrada 847-2 (entrada 3)

Avui llegia en un blog… "Aquellos hombres que en definitiva me interesan, son a los que les deseo sufrimientos, abandono, enfermedad, malos tratos, desprecio, humillaciones; yo deseo, además, que no desconozcan el profundo desprecio de sí mismos, el martirio de la desconfianza de sí mismos, la miseria del vencido"…
Suposo que tretes del seu context aquestes paraules poden sonar del tot menys el que han de sonar, de fet qui es diu que les va dir, les va pronunciar com un advertiment del que realment canvia a les persones i les obliga a moure’s… ahir mentre sopàvem un dels presents i aprofitant el tema dels cogombres assassins ens va explicar que just aquella setmana havia tingut la visita d’un tipus que li venia a explicar un negoci, el tema era que el paio havia heretat una extensió de terreny i havia decidit dedicar-se a l’agricultura ecològica, el tipus li va començar a explicar que ell entenia que no vendria per al mercat en general i que volia destinar el seu producte a uns “nínxols” molt concrets del mercat (sempre em fa somriure quan algú utilitza el concepte “nínxol” sembla que al fer-ho tot imbècil es torna en un guru del màrqueting, i mireu igual s’hi torna en un putu guru del màrqueting, això si, imbècil), doncs res, el meu conegut, va fer quatre càlculs i veient per on anaven els trets li va fer la pregunta del milió “A veure, i tu quan en vols treure, vull dir quan esperes guanyar-hi…” l’altre va començar amb allò de “home, el suficient” “per anar tirant”, etc, etc, quan al final van decidir la xifra que n’esperava obtenir pel seu esforç el meu conegut no va poder més que riure “Mira tu vols treballar com un pagès d’inici de segle i guanyar com un senyor d’inici de segle… i em penso que aquests conceptes eren i són antagònics… el tema és que el tipus se’n va anar força molest i el meu conegut comentava allò tan amanit de “La gent no entén que no sempre es pot treballar en el que es vol, moltes vegades només es pot treballar en el que es pot…” i després va saltar el tema de les festes populars i l’eterna discussió de quina “tronada” és més maca i té més mèrit, n’hi havia que tiraven per les mascletàs valencianes, d’altres per la tronada dels tarats del camp baix i uns altres que parlaven de la font de canaletes quan guanya el barça, entre molts altres exemples, vaig somriure al recordar el que em va dir un conegut historiador “La gent perd de vista l’origen dels fets, de fet, quan més sorollosa i espectacular és la demostració de pólvora més submissió del personal…”, i en canvi suposo que els mongofestius que les organitzen es pensen que quanta més pólvora gastada i més escàndol més importància i masculinitat del fet, perquè no sabeu el que vesteix allò de dir “La meva és la més gran, la que dura més i la que peta més fort, ahi queda eso…”