entrada 833-2 (any 3)

Arribar al local i trobar que el que sona és això ja porta a creure que la nit serà més del de sempre, recordo algú que em deia que expliqués com s’ha de fer per lligar, i els collons (o ovaris en aquest cas) és que ho preguntava una noia, que voleu que us digui les noies tenen les cartes marcades, les que van a dormir soles és senzillament perquè volen, perquè els homes estan genèticament predestinats a voler follar qualsevol cosa, bé sigui per gust o senzillament per “missió humanitària” i complir amb la llegenda urbana que quan et moris tindràs al cel tants conys com conys t’hagis follat a la terra… ara bé i agafant les paraules que em van dir fa temps en plena Route 66 “Tothom pot tenir un cotxe, ara bé no sempre és el cotxe que es vol, moltes vegades és senzillament el cotxe que es pot tenir…”, doncs amb els rotllos passa el mateix, poques vegades acabes amb qui voldries acabar i moltes vegades acabes amb qui pots, i clar si un hi comença a posar escrúpols i estómac molt possiblement si que acabi sol nit si, dia també i següent nit also de also o too de too, a gust del consumidor… ara sonava això, i la vaig veure venir, la tipa dels tatos la 100 purexoni diuen que la perfecció no pot existir en un món imperfecte, que per definició la perfecció seria una abominació però ella és perfectament xonil, la tipa se’m va acostar ensenyant-me la llengua “T’agrada?” em va dir ensenyant la seva nova forma de mortificació de la carn, vaig estar temptat d’explicar-li com ja fa segles el personal ho feia per estar més a prop dels seus Deus mitjançant aquestes formes d’autotortura i mutilació, fins i tot a punt de deixar anar l’acudit de com s’estalvien costos els fabricant de bikinis per les amazones però tenia clar que no captaria la ironia de l’acudit, li hagués pogut dir el que diuen dels que ho fan, les teories del psicopolles i cagonquiatres que per tenir una paperet penjat a la paret ja es pensen que poden llegir en la ment del personal en un mix del mentalista i del lie to me… però em vaig callar i ella va seguir “Saps, diuen que si et foten una mamada amb un d’aquests…” vaig aixecar la mà i la cambrera va somriure intentant que l’ampolla no li caigués d’entre les mans tot dient “Quan obre la boca o fa coses interessant o diu tonteries, ho tens fàcil si has d’escollir…” ella se la va mirar sense entendre el que li estaven dient… ara sonava això, “Marxem?” em va dir tornant a agafar-me de la mà, un cop fora no vaig poder més que preguntar-li “I lo dels tatuatges protectors?” ella va somriure mirant al voltant com si algú més ens estigués escoltant “Perquè hi ha gent dolenta per aquí, ningú és el que sembla, i bé, gent, gent, exactament no són…” la vaig mirar encuriosit i ella va seguir “Ara et quedaràs flipat, però els vampirs existeixen…” vaig somriure, des de la porta del local m’arribava aquesta cançó… de fet era una bona elecció haver sortir, ella va seguir “I els molt cabrons poden sortir de dia, i clar com que ningú s’ho creu es poden permetre el luxe d’estar entre nosaltres, i mira n’hi ha que fins i tot tenen un blog on expliquen la seva vida sense que els importi que els puguin llegir…”, vaig tornar a somriure “Vaja, doncs si que són cabronets aquests vampirs” “Veus! (va cridar ella), no em creus i et puc dir que estan més a prop del que et penses…” “Així igual tu n’ets una?” ella va somriure llençant-se al meu coll “Nyammm” va dir, quedant-se quieta, es va anar separant poc a poc, tenia la pell de gallina, acostuma a passar és el darrer avís del poc de salvatges i intel·ligents que us queda, quan dels fons del que sou algú us diu que ja és hora de començar a córrer, em va mirar “Bu!” li vaig dir, ella va intentar fugir però no va poder, diuen que morir és dolç en alguns casos, que no costa, que la mort arriba i us abraça per portar-vos lluny, que és una forma suau de traspassar… i una merda, la mort és una putada perquè ningú vol morir arribat el moment és un fet traumàtic i al que tothom s’hi oposa, vaig mossegar el seu coll notant la seva sang li vaig excusar que fos incapaç de mantenir la bufeta i l’esfínter tancats, total era la seva roba la que deixava emmerdada… vaig notar com perdia els 21 grams, tot acompanyant-la a terra mentre veia els seus ulls vidriosos, ulls que ja no veurien res més, boca que ja no riuria ni diria més tonteries i un cos que ja no seria més torturat voluntàriament, una vida menys, però que és una vida menys en un oceà vital com el que ens trobem, vaig netejar-me els llavis assaborint la resta de la seva sang, vaig somriure mentre em sortia un “Se me vaaaaa la cabeeeezaaaa” vaig riure tot pensant que un acaba sent allò que menja, al entrar al local fins i tot vaig trobar suportable això…

Va i de regal us en deixo una altra….