La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 10 de maig del 2011

entrada 830-2 (any 3)

Avui parlava amb un tipus, un cop s’ha acomiadat un conegut s’ha m’ha acostat tot preguntant qui era, darrera el meu somriure un altre ha contestat “És un dels pocs homes bons..., considerant que nosaltres som dels molts homes dolents, metafòricament en el teu cas...” m’ha dit tot picant l’ullet i no he pogut estar-hi de contestar “Lo d’home o lo de dolent?”, i aquí tots han començat a riure, de fet el matí ha començat bé amb la darrera desgràcia d’un dels que treballa amb nosaltres, a qui la seva parella ha decidit directament matar-lo a polvos, així que aquest matí quan l’ha anat a buscar pel polvo regular del matí el tipus li ha dit “Ho sento, pero hoy no se puede levantar... el fin de semana la dejaste fatal...”, ni que dir que l’enèsima versió de la cançó ens ha fet gràcia, i no he pogut més que pensar en el darrer cap de setmana, quan estàvem al local entre pluja exterior i a l’interior un núvol tòxic d’efluvis humans, colònies de dubtós gust i una barreja de licors que s’havien desaprofitat gràcies a la coordinació etílica dels presents, estava mirant al personal quan se’m va acostar una tipa va somriure mentre demanava a la cambrera, vaig poder gaudir d’una vista de primer ull dels tattos que duia i del fet que feia dies que no es dutxava, la tipa se’m va girar “Són guapus eh!” vaig somriure, suposo que si la majoria de subnopolles sabés el que els hi tatuen i el que volen dir realment no ho farien, o almenys en serien conscients, recordo el cas d’un conegut que va tenir de sortir per potes d’uns banys públics japonesos perquè els tatuatges que portaven no eren massa ben vistos pel clan que els gestionava, sort que el tipus no és imbècil del tot i anava amb un conegut que parla un xic de japonès i qui després de mil excuses va aconseguir que els deixessin marxar, doncs res, tenia a la tipa allí al costat i un dels tatuatges em va cridar l’atenció, ella va seguir la meva mirada “Vaja, n’ets un entès tu... és una rosa...” “D’Utrecht” ella va somriure, “I ja saps...” vaig tornar a somriure no calia que m’expliqués la història, aquell tatuatge estava fet amb una tinta especial, una tinta treta de certes plantes i representava una rosa oberta, en cada pètal hi ha una sèrie de paraules protectores així com signes arcans, es diu que en una passa de la pesta negra van morir tots els habitants d’un poble menys els d’una casa, que van acabar a la foguera per bruixots i per ser declarats els responsables de la pandèmia, la casa va ser cremada i derruïda posteriorment, i la sorpresa va ser al trobar una pedra amb aquell dibuix, des de les hores quan hi havia una pandèmia la pedra passava de poble a poble secretament i la malaltia picava menys en els pobles on hi era, al final l’Església se’n assabentar i van decidir acabar amb aquella competència, a partir de les hores la pedra va esdevenir una llegenda, “Fas res?” em va dir ella amb un somriure “Vull dir...” “Sé el que vols dir... i no, no faig res...” “Chachi” va dir la tipa mentre m’agafava de la mà...

2 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Joder quin fart de lligar que es fa vostè!! Ens haurà d'escriure un manual per als que som una mica inútils... o subnopolles claro, que al estar tatuada.

Molon labe ha dit...

Jajajajaaja segur que els seus tattos son mes "xaxis" i de bon gust, i miri no em crec que no folli sempre que vol vostè (i miri que no dic que ho faci amb qui vulgui ehhh, no siguem tikismikis)