entrada 842 (any 3)

Aquest matí he arribat d’hora a la feina, de fet ni tan sols he encès els llums dels despatx, el conec de memòria he apartat la cadira i m’hi he assegut tot pensant com havia anat el cap de setmana, l’ordinador feia pampallugues tot avisant dels possibles correus de gent que els titllaria d’urgents i que tot i no ser contestats no han fet parar el món, la gent es pren massa seriosament lo seu i massa a la lleugera el dels altres… la porta s’ha obert i ha entrat la meva secretària he pogut veure com forçava el gest al veure el despatx fosc, ella també se’l coneix i ha avançat cap a la taula, he somrigut mentre m’estirava en la cadira “Bon dia!” li he dit tot veient com les cartes se li escapaven de les mans “Portes molt aquí?, mira que m’has espantat…”, hagués pogut dir una frase digna de certes cadenes intereconòmiques com “Espera que em baixo els pantalons i t’espantaràs de veritat…” però m’he callat, m’ha fet somriure i ja és, de fet mai està prou pagat un somriure, ella ha deixat les cartes anant cap a la finestra “Deixa-ho, vull estar una estona així…” suposo que ella m’ha fet pujar un parell de graus en la seva escala de tarat però ha sortit del despatx sense qüestionar el que li he dit, de fet com tots vosaltres, avui parlava amb un tipus que ha guanyat un càrrec en un poble i davant la pregunta de “Què penses fer ara” el tipus ha estat del tot sincer “El que em deixin fer…” i no es referia ni als electors ni a la resta de partits es referia als de sempre, als que manen de veritat, als que fins i tot amb una trucada em poden fer moure a qualsevol part d’aquest món un malviviu, parlava amb un altre del ressorgiment de certs moviments polítics i de com la democràcia a vegades es pot suïcidar donant veu i vot a aquells que precisament se la volen carregar, suposo que deu tenir unes tendències un xic masoquistes, doncs res, el tipus em deia divertit que bona part d’aquests simiencs que han anat sortint elegits senzillament no tenen ni puta idea del que han de fer, amb prou feines recorden dos o tres de les idees que han anat vomitant míting si, míting també, i ara no saben ni per on començar, com em deia “Serà divertit, força divertit…”, això si, per divertit l’elvis del baix camp que em sembla que ha tornat a sortir… i la pregunta que es feia tothom era “I on queden les manifestacions, en que han quedat?”, i la resposta és força senzilla, en res, en res perquè en el fons ningú vol cap canvi, tothom se n’omple la boca però ningú en té cap ganes de canvis, perquè senzillament la gent ja no creu que puguin venir, us han robat els somnis i ni tan sols us n’heu adonat, us han robat els somnis i els desitjos i el divertit del tema és que ara ja no sou ni capaços de defensar els dels vostres fills, sou peces perfectament engreixades en aquest sistema, sou el que s’espera que sigueu i feu el que heu de fer, que no és més que allò que us han dit que feu, i després tots veniu dient que sou diferents i que teniu idees pròpies, senzillament sou humans, Deu us va fer per partir-se la caixa i per Deu que ho fa…