entrada 841 (any 3)

Avui era dia de fer les maletes, ja portem massa temps i ja ens han vist massa, ja en vindrà d’altres que faran la mateixa feina que nosaltres hem estat fet aquests dies, la ciutat encara dorm resistint-se a despertar tot i que avui toca fer de bon ciutadà, miro al carrer res sembla haver canviat, la gent que tenim allí a prop acampada ja no destaca sembla com si sempre hi haguessin estat, el primer pas per passar a ser una situació normal i per desaparèixer dins de la indiferència general penso, un conegut em passa un llibre “Gràcies, aquest no l’havia llegit, s’ha de veure la fantasia i els collons que li foten quan parlen de nosaltres…” “Ja ho veus, estem de moda…” ell força el gest “El que ens faltava estar de moda i a més com a metrosexuals…” “Millor això que no tenir només un metre de sexual…” ell somriu “Espero tornar a coincidir, i que sigui un xic més divertit… menys, previsible…” somric, no hi tenia masses esperances quan em van avisar de que allí passes res, surto a la balconada per mirar-ho de nou, qui m’havia estat “supervisant” aquests dies surt darrera meu “Semblen fulles de tardor a punt de ser llençades per una bufada de vent... no crec que de tots se’n puguin salvar més del deu per cent, el mateix que en la societat que tan critiquen, ells neguen quelcom que els hi és inherent… que no tothom és igual, que de sempre uns parlen i els altres obeeixen, i lo d’escoltar i pensar queda en un segon pla…” el miro, el tipus fa una ganyota i em pica l’espatlla (odio aquest gest i suposo que ell ho sap) “No pensava que ho diria, però ha estat un plaer, en tenia els dubtes, però amb tu les cosses són (aquí ha trigat un xic a trobar la paraula), com ho diria, del tot menys “previsibles”… per cert crec que t’estan esperant…” ha acabat per dir mentre assenyalava al carrer, l’he vista m’ha tret un somriure i he baixat, ella estava prop d’un dels arbres que li oferien una certa ombra “Marxes?” no m’ha deixat respondre “Suposo que deu ser una mala senyal si marxes, vull dir que això no anirà enlloc…” “Lo nostre o lo vostre?” ella somriu “Crec que lo nostre i lo meu va bastant parell…” m’allarga una bossa “És un regal…” obro la bossa i no puc reprimir una rialla, una ecocamiseta amb el text “Soc un agent Smith”, “Mira, així et podran identificar a la primera…” em diu ella, la miro, possiblement en una altra vida, en una altra existència, fa segles les coses haguessin estat diferents, però no en aquest present, ella és el que és i jo tinc clar el que soc, m’acomiado recomanant-li que quan el tema es compliqui no s’involucri massa, perquè qui acaba per lluitar amb monstres acostuma a acabar convertit en un d’ells… “El que no entenc és com no ho veuen, com no ho volen canviar…”, he somrigut de nou “És fàcil, voleu fer canviar a gent a qui el que hi ha ja els hi va bé, vaja de fet molt bé, ho creus que aquells a qui critiqueu ho estan passant malament, només tenen clar que ho poden començar a passar malament si canvien, i per això no ho faran, de fet no són els vostres aliats en realitat són els vostres enemics…” ella va clavar els seus ulls en els meus “Però nosaltres som més…” “I ells són més espavilats i porten segles jugant amb vosaltres, això (dic assenyalant al meu voltant) no és la primera vegada que passa, i et puc assegurar que quasi mai ha sortit bé, perquè un només canvia quan no té cap altra opció, de fet la gent no canvia senzillament menteix…” ella es gira i comença a marxar, perdo el somriure al pensar que tanta realitat en un diumenge pel matí com aquell mai pot ser considerat com un regal… de fons ha començat a sonar això…