No molesteu als morts, tot i que a vegades donen per tocar els nassos, avui escoltava com alguns havien demanat recuperar els cossos dels seus ancestres de cert “monument” (entre moltes cometes), perquè allò que es construeix per glòria d’un i desgràcia dels altres sempre m’ha donat la sensació que té un cert regust a podrit, encara recordo quan en la construcció se’ns deia “A trabajar rojos de mierda, que mas podeís esperar que trabajar para la honra del XXX, anda que os iba a dejar vivir yo…”, em feia gràcia el profund sentit de l’humor del tipus, com si allò es pogués considerar vida, i els morts (que n’hi havia) anaven tots al mateix lloc a una fossa on damunt estaria aquell que es creia millor que ningú, perquè com ens deien “Vaya, donde vaya necesitará perros que le asistan…”, me’ls mirava sense poder amagar el somriure, i per les nit veia a aquells valents cabrons cagant-se de por quan descobrien que les vides dels altres que tan poc significaven per aquells covards en canvi tenien molta significació per a uns valents com ells, amb tot al final es va acabar per aixecar i allí la teniu per major honra del qui hi ha, diuen que és una obra d’art en si, que cal abstreure’s del com es va fer, que un cal que la jutgi com es fa amb les piràmides o altres monuments, que cada temps té els seus fets, però que els resultats a vegades en surten nets… que voleu que us digui m’agradaria que aquests que diuen això haguessin estat tan sols un dia treballant de sol a sol, i “gaudint” de l’amabilitat dels capatassos d’obra que hi havia, encara recordo com un li deia un a un altre mentre fuetejava a un pobre desgraciat que havia trencat una llosa “Hijos de puta, este es el problema de tener más mano de obra que materiales, que uno no puede permitirse perder materiales y en cambio puede prescindir de parte de la mano de obra…”, recordo al pobre Santi, un tipus que estava allí senzillament per pensar i dir el que pensava que em deia “Jo no ho veuré, però segur que quan el tipus es mori i tot acabi el primer que faran serà derruir aquesta merda, aquesta demostració que les llibertats que tan ens han costat les hem perdut i que ara no som més que esclaus…”, el tipus va morir, ningú va plorar, perquè les llàgrimes eren quelcom massa valuós per perdre, però somric al pensar que no tan sols no l’han derruït sinó que deuen estar esperant per sense vaselina encular-vos mentre demanen que es declari patrimoni de la humanitat… encara imagino els fantasmes dels que hi van morir passejant-se i preguntant-se i preguntant-vos “Perquè veniu?, que espereu trobar?, perquè us emmiralleu?, No ens podeu deixar tranquils després de fer justícia?”… però res, la gent hi segueix anant per quedar-s’hi atontats veient l’edifici i no caient que estan trepitjant als morts que l’han construït, tan moral com físicament…
I avui m’han fet escoltar un grup i m’han vingut al cap aquestes cançons…
Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada