entrada 846-2 (any 3)

Avui em preguntaven quanta democràcia hi ha en el fet que es muntin unes primàries amb un sol candidat… ummm, democràcia, democràcia, democràcia, que voleu que us digui… l’altre dia un conegut deia que la blogosfera era com un pati de col·legi, suposo que en certa mesura influenciat de que encara no feia molt havia tingut un sopar d’antics alumnes, de fet no s’havien vist la majoria en trenta anys a ell el van localitzar per tal de convidar-lo i com que en el sopar s’hi podia anar acompanyat em va demanar com a favor si podia anar amb ell, vaig somriure, però clar, un no diu que no a un sopar gratuït i més amb ell, el tipus es dedica a fer conferències i a plantejar situacions per a grans empresaris, de fet ell sempre diu que va tenir un moment en la seva vida on va patir una catarsi on tot en ell va canviar, on el que és avui en dia no té res a veure amb el que era, el recordo quan el vaig escoltar la primera vegada el tipus explicava que en un bloc de pisos acabat de fer un dels habitants va descobrir “per accident” que la seva clau obria la porta del veí, quan ho va comunicar la sorpresa va ser el veure que totes les claus eren iguals, quan es van anar a queixar al constructor aquest els hi va dir que el problema no era que els panys fossin iguals sinó que algú hagués fotut la clau en un pany que no era el seu (au, ja podeu fer totes les analogies que us vinguin al cap), també em va explicar un dia que coneixia un tipus qui va dir en el seu blog que només contestaria aquells comentaris que estiguessin al seu nivell, el tema és que va deixar de contestar tots els comentaris i la gent es va cabrejar tot dient que, que s’havia pensat el tipus si ells no eren tan bons com ell, el tipus va reconèixer que no els contestava perquè era ell qui no estava al nivell, i les crítiques encara van ser més salvatges ja que ara li deien que els tractava de tontos…, com ell diu, “Ningú és tan important com la suma de la resta, i renunciar al que un vol per oferir el que els altres volen potser ens fa menys importants però més savis…”, doncs res, que vam anar al sopar i us he de dir i reconèixer que els anys us tracten malament als humans, el tipus em va anar explicant qui era qui o millor qui havia estat que, ell es va presentar com un alienador de pals de pistes a l’hivern i que a l’estiu netejava piscines, davant els somriure comprensius dels altres qui venien a dir que poc menys es podia esperar d’ell, mentre sopàvem vaig veure que tot i passar els anys l’alcohol i la confiança retrobada feia que s’intentessin assumir els rols del passat, però clar els temps canvien, així que al tercer comentari el meu conegut va contestar deixant sense resposta al tipus, aquest va fer un gest ofès tot dient que s’estava passant quan ell i la troupe qui li reien les gràcies feia estona que ho havien fet, el meu conegut va somriure i es va excusar, passada una estona es va aixecar per anar al bany i just quan estava darrera el tipus li va llençar el cap contra el plat, tothom va cridar sorprès, el meu conegut va estar a punt d’agafar el ganivet però es va aturar “Ho sento, ja saps que sempre he estat un patós…”, suposo que tècnicament allí va acabar el sopar al descobrir que ja no eren qui creien, que tots havien crescut i que per molt que es vulgui els temps passats no tornen, ell va tornar i amb un somriure em va dir “No esperava passar-m’ho tant bé…”, vaig riure mentre veia com el pobre imbècil de la classe era qui despertava més mirades interessades de la nit… com deia el gran Bob “My friend, times are changing”…