Ahir recordava una frase que em van dir “Un deixa de ser nen quan deixa de trobar més maques les mares que les seves pròpies companyes de classe, i un esdevé vell quan troba més maques a les filles que no pas a les mares (les seves companyes de feina)…” em va fer treure un somriure, ahir sopar i sense entendre-ho massa bé l’Íngrid va acceptar de venir a fer-me companyia una estona, la tipa tot i jove ja porta uns anys retirada de les passarel·les, la seva va ser una carrera meteòrica tot i no ser una de les grans va treballar el suficient per retirar-se i muntar una cadena de botigues, encara recordo quan un cop vam anar a veure un concurs d’agility (aka com veure gossos comportar-se com a pagafantes) i la tipa em va dir “Veient-los passejar amb aquest aire divertit i veient com bavegen els seus propietaris una no pot més que recordar les passarel·les de moda…”, doncs res que estàvem al restaurant demanant una taula separada i si pogués ser sense televisió ni accés per part de les turbes que ens rodejaven, a meitat del sopar un va sortir i al tornar s’estava partint el cul “Ja està, quissograllers 0 – championpolles 1… si ja ho diuen que els gols són els recurs de qui no té recursos…” aquí vam riure tots i mentre s’asseia em deia “I no t’ho perdis, es veu que si no ets del barça no ets català i formes part de les forces retrògrades de l’espanyolisme més ranci…” el vaig mirar sorprès “Podràs dormir aquesta nit?” ell va deixar anar l’aire “No sé, no sé… que un alcoholitzat amb cara de cenutri septentrional et psicoanalitzi i descobreixi les teves tendències polítiques en escassos segons, perquè no votes com un mandril en zel perquè un milionari de físic que no de intel·lecte foti una piloteta al fons d’una xarxa, no sé si m’hauria de treure massa la son…”, un cop acabat el sopar i les primeres copes van sortir del menjador, el local estava ple de una turba xusmàtica bicolor i difícilment identificable individualment “Ole, ole, aquí teniu el cim de la creació, no em vull preguntar com deu ser la base de la mateixa…”, vaig somriure “Recorda que són ells qui s’han titllat de cim….”, l’Íngrid em va estirar “Mira, no voldria acabar com el darrer cop a Praga, que et sembla si marxem, tinc una sorpresa per a tu…”, una sorpresa?, vaja, ella va agafar el seu cotxe i em va dur a un local per on havia passat alguns cops, en la porta un cartell d’un grup que es dediquen a fer covers, aquella seria una nit monotemàtica (o quasi que monotemàtica), al entrar va sonar això… vaig reconèixer al grup i em va treure un somriure com sempre feia el seu nom “I love you but i’ve chosen darkness”, la cançó va donar pas a aquesta altre, vam anar cap a una taula mentre el cantant aixecava el braç i ens saludava forçant un somriure que va esdevenir una ganyota, li hagués posat una C- amb una nota de “evoluciona positivament però cal més esforç”, l’Íngrid es va aclarir la gola i vaig caure en la meva descortesia, la vaig ajudar a treure’s la jaqueta “Ja pensava que l’espectacle anterior t’havia afectat…” vaig somriure, suposo que en aquell local un gest com aquest és dels pocs llocs on encara es considera com a normal, vam demanar unes copes mentre sonava això… vaig mirar la sala, la porta es va obrir i no vaig poder més que riure al veure entrar al puto kent amb la barbie destellos de oro, el tipus va entrar al local sospesant cada pas com si estigués caminant per un terreny minat, vaig recordar el que em van dir fa temps “Tot Kent vol una Barbie en públic i una Bratz en privat…” com segueixin fotent patades o puntades a les cites amb aquestes reversions modernikis no sé on anirem a parar, ara que per puntades la reversió del “veni, vidi, vinci” en “vaig anar, vaig pillar i me la vaig follar”, ole, ole, ole, lo fàcil que és sintetitzar els fets… de fons no deixava de sonar…
The building is virtually black now
That's what the witness said
I think about how I miss you
And how I will remain
I think about how I miss you
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada