entrada 839 (any 3)

El meu conegut va penjar el telèfon, va somriure mentre arronsava les espatlles, allò anava a començar, se’m va acostar “Tens encara una estona, acomiadat de qui creguis perquè algú ha obert la porta de la gossera, i tot i tontos, els gossos tenen bon nas...”, vaig sortir al carrer, de nou la nit, la gent dormia o parlava, o celebrava o senzillament mirava els estels, vaig somriure amargament estaven allí com aquell boig que va creure que podria guanyar, que igual ara si que els Deus havien decidit prendre-hi part, però al final va perdre com perdran ells, vaig passar entre diferents cossos que s’abraçaven o es tocaven, la plaça era un mar de cossos que es movien com onades sota la seva respiració mentre la lluna els vigilava i protegia, se’m va acostar un tipus per si necessitava quelcom, vaig fer la pregunta més estúpida del dia “Busco una noia...” ell va somriure “Sort company... n’hi ha forces...”, vaig somriure mentre ell em picava a l’espatlla, tenia clar que si m’hi estava massa molt possiblement aquesta onada de bonrotllisme m’acabés per afectar, vaig girar-me i la vaig veure, estava asseguda envoltada de nois i noies que parlaven veu baixa mentre d’altres omplien d’ales la nit amb el moviment de les seves mans, m’hi vaig acostar i ella va somriure, estava cansada, com tots el d’allí, i com esperaven els que no trigarien en deixar-s’hi caure, les bones intencions no defensen les posicions, allò seria dur i acabaria com sempre han acabat aquestes coses, de fet, l’única solució és que davant qualsevol intent de moure’ls tothom surti al carrer, quanta més gent millor, perquè el sistema és valent amb les minories i covard amb les majories, necessita de les majories per tal que el mantinguin en funcionament, necessita de la vostra mà d’obra i esforç per funcionar i pot prescindir d’alguns però no de tots... es va aixecar acostant-se “Eis, avui has marxat de cop!” em va dir intentant dona un to de retret a les seves paraules, retret que m’ha fet sortir el somriure “Mira, un que té obligacions, he pensat que igual t’agradaria donar un volt?” ella va mirar al seu voltant “Pots estar segur que no es mouran, a més no cal que anem massa lluny només a estirar un xic les cames” ella va somriure fent que si amb el cap “Igual em va bé sortir un xic d’aquí...”, un cop fora de la plaça uns policies se’ns van acostar, però a mig camí van aturar-se i van marxar ella em va mirar sorpresa i jo senzillament vaig moure el cap, els carrers estaven tranquils, massa i tot, la festa no trigaria a començar i almenys l’havia treta d’allí, tampoc tenia massa clar perquè ho havia fet, però suposo que val la pena que la gent no perdi els seus somnis i si ella s’hi hagués quedat i hagués vist com acabarà allò segurament els hagués perdut... perquè si ja és difícil defensar una idea defensar-ne tantes com s’estan plantejant senzillament és impossible, el sistema se n’ha tornat a sortir, por i realitat, davant les esperances i els desitjos, sona millor això darrer però sempre guanya lo primer, quasi que podia escoltar al sistema tot dient “Benvinguts al primer dia de la resta de la vostra existència....”, algú va xiular en algunes xarxes socials "No ens doneu més ànims, el que volem és que vingueu aquí, que de fàcil és fer que els dits diguin el que els peus neguen..."