entrada 838 (any 3)

Vaig sortir del portal, la nit no era massa freda, vaig caminar cap a la plaça, en un dels laterals vaig trobar una tipa amb una pancarta “Un món feliç és possible”, vaig somriure davant la perillositat i semblança d’aquella pancarta amb un famós llibre (que segurament representava el contrari del que ella volia dir), la noia em va veure i em va retreure un “No ho creus?”, vaig somriure mentre m’asseia prop de l’herba i li feia espai al meu costat... mira fa anys em van explicar que uns científics van trobar un dispositiu que permetia regular la felicitat del personal, el van incorporar a unes persones les quals podien regular la seva felicitat, al final els investigadors van descobrir sorpresos com la majoria dels tipus acabaven per suïcidar-se, després d’investigar-ho van arribar a la conclusió que els tipus havien anat incrementant la seva felicitat ja que cada vegada volien ser-ho més, fins la màxim del dispositiu, quan ja no es podia ser més feliç, i aleshores els tipus que en volien ser més davant aquella impossibilitat tenien una crisi i decidien apagar la llum sense preguntar... la tipa em va mirar “Així no creus en un món millor i més just...” vaig riure obertament “Crec en un altre món, però no serà ni més just ni millor, serà el que en feu d’ell...” vaig mirar al meu voltat i vaig veure un grupet de persones que estaven al nostre voltant escoltant, allò no anava bé... de sobte algú va dir alguna cosa i la gent es va començar a aixecar, “Diuen que ja venen” em va dir ella “Ens venen a fotre fora...” vaig somriure sense moure’m “No t’aixeques?” vaig fer que no amb el cap, ella em mirava, li vaig dir amb un somriure “Tu vols marxar?” “No, clar que no...” “Doncs si no et vols moure perquè et mous?, si algú vol estar en un lloc i té clar que vol ser-hi no es mou, se’t poden emportar però tu no et mous... i estem en un país civilitzat, si tothom es queda quiet senzillament no sabran que fer... ells són més forts i tenen al sistema, però nosaltres som més i tenim la raó...”, la tipa es va seure de nou al meu costat amb un somriure i alguns més van seguir el seu exemple, allò seguia anant fatal, algú es va escurar la gola darrera meu “Ja has acabat?, molt bonic, però que molt bonic...” em vaig aixecar mentre la noia em mirava “On vas?” em va preguntar... vaig somriure “Fa temps em van dir que els grans descobridors ho eren perquè no es deixaven guiar, senzillament feien el seu camí...”, el tipus que tenia darrera em va agafar per l’espatlla “Quina part de: “no em toquis els collons que no estem aquí per actuar”, no has entès?”, vaig somriure, ell pensa com jo, ell i tots els que són com jo, i com deien els Kortatu “Hay algo aquí que no va...”, perquè veure a una política preguntant-se perquè els manifestants no van davant la casa del president enlloc de posar-se a la seva plaça, denota que per a certs polítics la ciutat o el poble és seu i no pas dels que hi viuen, com si els habitants no tinguessin el dret d’anar i quedar-se allí on volguessin, i en el fons la por està en que algú reclami la democràcia, el poder de la majoria, perquè vosaltres sou la majoria i ells la minoria que governen... estàvem sortint de la plaça quan algú em va estirar em vaig girar per veure els ulls blaus de la noia “Moltes gràcies...” em va dir sense moure’s... vaig somriure “No em donis les gràcies, igual quan vegis el resultat dels teus actes no n’estaràs tan contenta, l’únic que has de ser capaç de suportar és això precisament, el resultat dels teus actes...” qui anava amb mi em va tornar a estirar dient-me:“No em diguis que quan Neró et va dir que s’avorria tu li vas dir “Mira podem fer poesia i em sobra una caixa de llumins...””, vaig somriure sortint de la plaça, fora hi havia d’altres que com jo senzillament esperant...